Animales racionales y dependientes

 

    No fa gaire va morir Alasdair MacIntyre, cosa de la que em vaig assabentar una mica per casualitat. Aquest any havia rellegit de manera profitosa el seu After Virtue i vaig trobar a la meva biblioteca un llibre posterior anomenat Animales racionales y dependientes, el qual no presentava signes d'haver estat llegit mai. Ara ja ho he fet. Des de la seva perspectiva neo-tomista el llibre és una defensa del gairebé desaparegut concepte de virtut moral (no faig cap hipèrbole, sinó que apel·lo a la meva llarga experiència de docent de secundària, pels alumnes era un concepte estranyíssim). Per fer-ho adopta una perspectiva gens espiritualista que parteix d'una concepció integral del ser humà no escindida entre ànima i cos, la concepció que l'autor atribueix a Aristòtil i Tomàs d'Aquino. Des d'aquí insisteix molt en defensar en que ell anomena les virtuts de la dependència, doncs és un fet que mentre la tradició filosòfica ha emfatitzat l'ideal de l'autarquia, valorant quasi de manera exclusiva les virtuts que consoliden la nostra independència, la nostra realitat corporal ens fa sers dependents de manera obligatòria al principi i al final de les nostres vides i amb una certa mala sort, la qual però no és del tot infreqüent, també durant la nostra vida adulta si patim alguna malaltia o discapacitat. De manera efectiva, MacIntyre es col·loca així enfrontat radicalment a una tradició en la que ell esmenta d'entrada Adam Smith, en el qual la marginació de la reflexió sobre la malaltia i la senectud es troben negre sobre blanc i que a mi, des de la meva experiència personal, em fa pensar en el Descartes que comença la meditació, escandalitzat d'haver estat un infant. Tot això és rellevant en un context on podem discutir la rellevància de les argumentacions de Descartes o d'Adam Smith, però no el seu caràcter de constructor dels mites que han fundat la cultura específicament moderna. MacIntyre certament no defensa un abandonament de les virtuts de l'actuació racional i independent però aquestes no ens poden permetre prescindir de les virtuts del reconeixement de la dependència. Des d'aquesta consideració general el llibre defensa una continuïtat, no igualtat, entre el comportament animal i el humà i fa aportacions interessants sobre la noció d'educació, identificant les virtuts com l'hàbit d'analitzar els propis desigs que seria la possibilitat específicament humana. Una avaluació que és d'impossible reducció a una normativitat,

        El caràcter depenent implica la impossibilitat de l'autarquia i la necessitat d'inserir-se en xarxes de reciprocitat, les quals pressuposen l'existència d'un bé comú. MacIntire insisteix en que precisament per adreçar-se a un bé comú, aquestes xarxes no poden coincidir amb l'estat, doncs aristotèlicament podem sempre pressuposar que la ciutat, implica una pluralitat de bens i és molt perillós identificar-la amb un bé comú, ni la família, sovint font d'exigències que vulneren les expectatives raonables de reciprocitat, ometent que han d'estar més a prop de la incondicionalitat que no pas de cap mena de justícia commutativa. És important entendre que la concepció de l'ètica defensada per l'autor és incompatible amb la reducció de l'espectre moral a l'egoisme i l'altruisme, doncs la reciprocitat generalment es fonamenta en bens que només poden ser meus sí també són d'altres.

        El llibre és molt interessant i té aportacions a fer valuoses en els debats actuals. No es pot deixar de subscriure la crítica de l'autor a la concepció típica de la modernitat que ell expressa en la necessitat de posar límits a la crítica, diria que en canvi que, almenys en el cas real de Descartes, la seva filosofia pot defensar-se molt bé contra aquests retrets si no deixem de tenir en compte la seva distinció entre temps teòric i temps vital.