Oci nocturn

Una de les coses que explico i voldria que quedessin clar al cursos que dono de Sociologia és que tota societat, més o menys, directament es funda en la hipocresia. Possiblement quant més complexa, més, perquè més ha treballat la creativitat cultural i s’han produït més ideals fantasiosos. Les contracultures de manera conseqüent elogien la sinceritat, essent segurament el romanticisme la  més clara en aquest sentit. Això ha provocat problemes considerables en aquell sector de la població que s’ha educat mitjançant la literatura i els seus derivats. És un  sector cada cop més reduït però jo en formo part. I tot que sé de que va la cosa, sovint em poso nerviós. Em passa ara, per exemple, quan sento parlar dels rebrots vinculats molt directament a l’oci nocturn i juvenil, en el sentit actual del terme que designa més una condició social que no pas un grup d’edat. Tothom fa escarafalls perquè els joves no actuen amb cura i amb prudència. Els informatius semblen molts escandalitzats i sorpresos. Em sembla, però, que és un fenomen molt antic, com a mínim de quan jo era jove,  l’associació de l’oci a la intoxicació i això exclou directament la cura i la prudència. No penso per això que s’hagi de criminalitzar el jovent.  Ja he escrit moltes vegades que el contacte humà amb ells és potser l’única cosa que fa el meu treball suportable i en definitiva ells només juguen els jocs, dels quals nosaltres hem fet la regla i posat els escenaris.