Cheyenne Autumn

Segueixo amb Richard Widmark. Si ahir parlàvem de la seva presència a un film relativament menor, avui en parlem d'un altre film on és protagonista i que constituïa, en principi, una producció de primer ordre, Cheyenne Autumn, el darrer western rodat per John Ford. Em sembla que és un dels seus westerns més oblidats a hores d'ara. Per exemple, l'esplèndid llibre de Cecile Gornet, del que vaig escriure a l'abril, l'utilitza molt poc. Certament a John Ford no li agradava gaire i a les entrevistes no va cansar-se dir tot allò que no li agradava i no l'havia permès gaudir d'aquest treball: la imposició de la panavisió, format que ell trobava poc natural, l'excés de música, la banda sonora és d'un bon compositor Alex North però no certament el tipus de registre que ell generalment utilitzava, tenir a Caroll Baker de protagonista, la qual feia un bon treball però era molt més jove que el personatge real en el que s'inspirava , i el fet que estava massa gran i cansat per lluitar amb l'aparell administratiu d'una major, fins al punt que fou un altre qui va rodar l'escena final entre els caps indis i el secretari d'estat, algun altre a més poc inspirat. A hores d'ara podem afegir altres defectes. Per la nostre sensibilitat resulta estrany un film sobre els cheyennes on no en surt cap, doncs els figurants del film són navajos i els protagonistes són actors mexicans i Sal Mineo, actor d'etnicitat confusa. I com que, precisament gràcies a John Ford, tots ens sabem de memòria com és Monument Valley, resulta xocant que aquest paisatge aparegui al començament i dues hores després quan figura que el Cheyennes ha fet 1000 km. de camí

I tanmateix és un gran film i constitueix un acomiadament perfectament digne del gènere. Reveient-la m'ha agradat molt el començament amb l'escena de la humiliació infligida a la tribu índia esperant sota un sol de justícia l'arribada, que no es produeix, del caps de Washington. Visualment és de les seves pel·lícules mes belles però sobretot allò que no recordava és la coherència absoluta amb la direcció que havia pres finalment la seva obra, doncs, d'alguna manera el tema és el mateix que el de Liberty Valance, mostrar la contraposició absoluta entre la realitat que el film aspira a mostrar, i la llegenda, mostrant com es produeix la fabricació d'aquesta. El film alterna les escenes on veiem un grapat, de fet petit, d'indis emprendre la seva fugida icònica i la manipulació que essencialment la premsa, l'exercit i altres grups de pressió fan d'aquest drama (els distribuïdors espanyols foren víctimes d'aquesta operació segurament i per això l'anomenaren el gran combat, títol poc relacionat amb el contingut del film on de fet no hi ha mai cap gran batalla). De fet, és coherent amb el final i amb el principi, perquè si els cheyennes es poden relacionar amb algun altre personatge dels films de Ford, és evidentment a la família Joad. Amb ells comparteixen aspiració, tornar a casa, pobresa i dignitat. La versió que he vist a Movistar inclou la generalment omesa escena de la batalla de Dodge City, que jo només havia vist a una còpia projectada a la Filmo fa trenta-tres anys. L'escena pertany al bloc central on el protagonista és Wyatt Earp, interpretat per James Stewart. Hom ha parlat del caràcter extemporani d'aquestes escenes. Jo ahir no ho vaig veure així. Doncs el personatge de Stewart és caracteritza pel seu caràcter llegendari i per la seva consciència del caràcter fictici, hiperbòlic del seu propi personatge.