Taxi Driver

El cartell fou dissenyat pel departament de publicitat de la productora. Cap  membre de l'equip creador fou consultat,  però anys després Scorsese reconegué que era una les raons de l'exit del film

La darrera pel·lícula que he pogut reveure a casa és Taxi Driver. No la veia sencera des de que vaig escriure el llibre. No ho deia obertament, però de totes aquelles era la que més m'agradava i la que jo podia pensar com més insubstituïble. Potser perquè és un film que essencialment tracta sobre la solitud i jo tinc una relació ambivalent amb aquest sentiment, que sempre he pensat tan amenaçador com a necessari. (Schrader començà el guió amb aquesta cita de Thomas Wolfe: The whole conviction of my life now rest upont the belief that loneliness far from being a a rare and curious phenomenon is the central and inevitable fact of human existence) Potser també per la seva ambigüitat ideològica que d'alguna manera també és la meva. No voldria viure en un altre lloc que en una ciutat moderna, però res no pot estar més a prop de l'infern que una ciutat moderna, és a dir New York, la ciutat moderna. A més de reveure'l he sentit l'emissiò de France Culture sobre el film i llegit un llibret que vaig comprar a Londres fa uns anys de Geoffrey McNab, the making of taxi driver. Del film ja en vaig parlar molt a l'esmentat llibre i em crida avui més l'atenció algunes de les objeccions que McNab recorda que varen ser plantejades en el moment de l'estrena del film. La primera qüestió és la política. Part de l'esquerra cultural va definir i rebutjar el film com a feixista. Està fora de dubte que Travis és un feixista. Scorsese i Schrader no ho varen negar pas i argumentaren que hi ha una gran diferència entre fer un film feixista i fer un film sobre un feixista. Crec que tenen raó, però això no és el més important. Travis no és d'esquerres certament, perquè l'esquerra d'aquest món, no té gens per oferir als Travis d'aquest món i aquest és el drama de l'esquerra. Altres crítiques apunten al plantejament contradictori de Scorsese. El film és d'una banda extremadament realista en la seva descripció de la vida urbana de New York. Però d'altra banda omet detalls de la realitat obvis. Per exemple que a mitjans dels setanta ja la major part dels taxistes neoiorquins eren estrangers que parlaven un anglès pobre, a diferència de Travis i els seus companys sempre anglòfons, així com que havien negres que no eren delinqüents, a diferència de gairebé tots els que surten a la pel·lícula (l'única excepció és la taquillera amb la que parla Travis a la primera escena del film, interpretada per diane Abbot, llavors casada amb de Niro). La crítica pot ser sociològicament justa, però resulta discutible fins a quin punt se li pot exigir exactitud al relat d'un psicòtic com Travis.

No sé on fa un temps vaig llegir una interpretació del film, on tota l'última part era considerada com el somni de Travis abans de morir a la batalla final. És una hipòtesi que jo no havia considerada. Veient el film em sembla que res, una possible ferida mortal en Travis, apunta a això. Tampoc he retrobat la hipòtesi a France Cultura o al llibre de MacNab. Pensant-ho bé em sembla més aviat absurda. En primer lloc, perquè és clar que Travis va a la batalla amb els macarres disposat a morir. El que no ho faci és un reforçament irònic del seu caràcter de fracassat integral. En segon lloc, em sembla que per Schrader i Scorsese el final com és, mostra el que jo entenc és el seu missatge principal, Travis està molt malament, però tampoc és tan diferent de la resta de la societat en la que viu, la qual, tot plegat, està pitjor.

Vist en perspectiva el millor argument a favor de la pel·lícula és que, simultàniament, no només ens mostra la desorientació de l'Amèrica del seu temps, fitxant la imatge d'un New York, que ha acabat esdevenint força diferent, sinó que reflecteix igualment bé el seu futur, el nostre present, anunciant les guerres culturals que ara per ara defineixen el nostre escenari. La nissaga de Travis és llarga, passa per Thimoty McVeigh i arriba als actuals votants de Trump.

Hi ha finalment una coincidència absoluta entre Schrader, De Niro, Scorsese i Jodie Foster (sense dubte una figura excepcional. Costa imaginar-se una noia de tretze anys fent el seu paper amb tota aquella colla i improvisant escenes tan llargues com la que manté en la cafeteria amb deNiro). Tots pensen que avui, el 2020, seria impossible rodar-la. Tot i que ben segur que tampoc trobaria públic.