Divendres de carnaval

Divendres de carnaval és el dia de l’any on pitjor ho passo al meu centre de treball. No hi ha classe sinó una festa obligatòria. Pels alumnes de fet, perquè el seu ball és avaluat pel departament d’educació  física (aquí resten exceptuats els de segon de batxillerat , els quals no assisteixen al centre en més d’un 90%). Pel professors moralment, perquè se’ns diu que és una de les activitats fonamental per desenvolupar els valors del centre. Jo miro de fer-me escàpol, perquè ni suporto la festa, ni té res a veure amb els meus valors. No vull veure que passa al pati perquè em poso malalt per un aclaparador sentiment de vergonya aliena. Per començar amb allò més important, aquesta mena d’activitat palesa com, quan més va més, ens endinsem en una societat autoritària, doncs  té la impressió d’imposar  determinats sentiments i tendeix a suprimir la distinció entre la vida pública i privada, allò que per Orwell constituïa el tret definidor de l’autoritarisme. Els defensors de la festa consideren que obligar a ballar a un alumne en públic és molt bo, perquè els hi fa perdre la vergonya. Jo en canvia, com diria Lawrence, penso que “my shame is my concern”.

Hi ha llocs, propers Vilanova o Sitges, on l’arrel popular del carnaval és innegable. A l’àrea metropolitana es va implantar i de fet foren els col·legis de primària el lloc on més van arrelar (en continuïtat amb el franquisme  que permetia el carnaval com festa infantil). Un dels problemes fonamentals a la secundària és el de la infantilització  de l’alumnat i aquesta ja fora una raó suficient per acabar amb la festa. Ja sé prou que hi ha una altra cara del carnaval, transgressora, però això no té res a veure amb el que fem doncs és incompatible amb la manca de llibertat que defineix la situació dels centres actuals i amb la sensació d’angoixa amb  que una part del professorat significativa viu la seva relació amb l’alumnat.

El tema a més és que jo crec que la nostra tasca és ensenyar als alumnes que hi ha altres horitzons de vida més enllà del que la cultura dominant, mercantilista i homogeneïtzadora els ofereix i no acabo de veure el sentit de què en una jornada extraordinària ens esforcem  en refermar el seu punt de vista i mostrar que som com ells, negant així tot el sentit que pogués tenir la nostra tasca.