Laura

Confinat a Villanova diumenge busco una pel·lícula per estalviar-me una estona de Viva la Vida, el teló de fons permanent aquí els caps de setmana. Per convèncer ma mare ha de ser una cosa una mica antiga, però afortunadament tinc una gravació de Laura d'Otto Preminger del novembre passat. Reviso així un film que no veia feia trenta anys. Possiblement no és un film del tot rodó, però en molts sentit és un film únic. Fou el primer treball de Preminger i és un d'aquests productes híbrids, característics del millor Hollywood, on el seu americanisme es veia enriquit per la mirada aliena, generalment germànica com en el cas del seu director. Allò que fa al film desigual és un cert desequilibri entre l'inici molt modern, adoptant el punt de vista de Waldo, un narrador poc fiable com anirem sabent després, i un final una mica forçat on ja no es segueix la lògica del punt de vista. Segurament el problema de la resolució del film, és la baixada d'intensitat després de l'escena de la “resurecció” de Laura, un dels moments més brillants del cine clàssic americà de tots els temps. Allò més interessant del film, és el personatge de Clifton Webb, Waldo, fent el paper de la seva vida, un intel.lectual, contraposat a l'heroi del film, Dana Andrews, un americà normal. Segurament Premminger ja savia el que Lang va aprendre rodant Fury, que l'heroi d'un film americà sempre és John Doe. Aquí Andrews es queda la noia, però el film se'l queda Waldo, un intel·lectual també típicament americà en més d'un sentit. També son font de joia, un jove Vincent Price, en un registre del tot diferent del que ha quedat lligat a la seva imatge i la presència de la que personanalment considero, la dóna més bella que treballà mai a Hollywood, Gene Tierney, associada a un tema molt repetit des de sempre i que interpretà com podeu veure aquí sota Charlie Parker