Avui hagués fet cent anys Marcello Vicenzo Domenico Mastroianni, il bello Marcello. Fa cinc anys la ciutat de Roma li dedicava una exposició en el mausoleu d'August a la seva memòria. Es parlava del seu treball al teatre i s'exhibien fotos d'un dels seus primers treballs, fer de Mitch a la representació que feia el Teatre Eliseo de Un tram che si chiama Desiderio. El paper principal, Stefan Kowalski, el feia Vittorio Gasman i m'hagués agradat molt haver-ho vist. Més enllà d'aquesta exposició temporal hi ha un gran lloc de record i homenatge a la figura de l'actor dins del Museu Fellini de Rimini, el qual evidentment a més del director romanyés té espais dedicats a col·laboradors fonamentals com Nino Rota, Giuletta Masina i el protagonista de dos films tan importants i imprescindibles com la Dolce Vita, o Otto et Mezzo. A la sala hi ha filmacions que fan palesa la increïble popularitat que, especialment per aquests dos films, tenia Mastroianni, l'estranger més admirat a Amèrica l'any 1962 segons la revista Time. Per les turistes americanes dels seixanta veure Marcello era tan important com visitar el Panteó, la capella sixtina o, evidentment, la Fontana di Trevi.
De manera, crec, una mica sorprenent l'opinió sobre la seva competència actoral no és unànime. Potser el perjudicà el seu tarannà amb un punt d'indolent i tenir l'aparença de ser tan bona persona. Mastroianni definí en el seu temps una figura de la masculinitat nova (el precedent més proper seria potser Sinatra) on era capaç de ser a la vegada una figura extremadament seductora però també fràgil i vulnerable. Jo crec que era molt bo amb una capacitat de donar una credibilitat total a personatges molt diferents. Fou nominat a l'Oscar tres vegades, mai per cap pel·lícula americana, i a les tres feia interpretacions excel·lents: Divorzio a la italiana, Una giornata particolare i Occi Neri. A la segona treballava amb Sofia Loren, una altra estrella veritablement universal. Foren parella a moltes pel·lícules, cosa que alimentà la popularitat de tots dos (molt sovint, però, els papers d'ella eren millors). La seva filmografia és amplíssima, però jo, deixant de banda els seus treballs amb Fellini, voldria esmentar dos treballs que m'agraden, m'emocionen, especialment: el seu treball com a professor i activista comunista a I Compagni de Mario Monicelli i el seu commovedor retrat del periodista Pereira a Sostiene Pereira de Roberto Faenza. El vídeo de més amunt comença amb un fragment de Otto e Mezzo, i serveix per constatar l'excel·lència de la seva veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.