Veritat i Escepticisme: conclusions del Teetet

 

        Sí en Xavier Ibañez té raó, a la seva tesi sobre el Teetet, (que estic llegint ara, assumint que Carlos Gardel tenia raó y veinte años son nada)i cal entendre aquest diàleg, i el platonisme en general, des de la lluita contra la nostra capacitat d'enganyar-nos, d'amagar la nostra manca de lucidesa i coratge. Hom pot pensar llavors que una història del pensament vertaderament crítica ens hauria de permetre destriar i distingir en quina mesura el treball dels pensadors ens ajuda a seguir amb aquesta tasca i quins pel contrari es dediquen al perfeccionament dels variats camins d'autoengany. Allò que sortiria no és tant una llista de bons i dolents, sinó un retrat de l'ambiguïtat del discurs filosòfic.

        Per Ibañez, la tesi fonamental defensada al Teetet és que el saber i la saviesa no estan necessàriament units. És molt bo recordar-ho perquè des de la imposició de la filosofia analítica, un problema com el de la veritat s'ha tractat en termes merament tècnics des d'un saber determinat que és el de la lògica. No es pot negar que aquesta és una propedèutica indispensable però només perr tractar el problema al que Plató ens enfronta als seus diàlegs: el de la coherència del nostres discursos amb la nostres accions, cosa que vol dir, esbrinar si el saber que podem tenir és fecund, i això permet aspirar a la saviesa o estèril, i es queda en un pseudo-saber. Crec que aquesta reflexió és un teló de fons adient per entendre que vol dir els que defensen l'escepticisme no pas com posició teòrica sinó com tarannà vital. Hi ha nombrosos exemples, com afirma Kant a l'inici de la critica, que confirmen la possibilitat del saber. Una altre tema és que es pot construir i per a què es fa servir aquest saber