En Monzó plega

  

        Quim Monzó es retira de l'articulisme. (ho explica aquí) Tal i com estan les coses, pràcticament això vol dir de l'escriptura. Fa unes dècades m'agradaven molt els seus contes i vaig riure molt el temps, breu, del seu estrellat televisiu. Dels articles i les novel·les en tinc una opinió més desigual. En tot cas l'impacte que va tenir en la meva generació el seu ús del català és indiscutible i el seu silenci, fa de segur més estret el món que em queda, però comparteixo del tot i entenc perfectament les seves raons per no escriure tal i com les formula a l'entrevista: Ho he rumiat molt i és veritat que podria continuar fent articles, evidentment, però em cansa, m’avorreix, perquè els temes són sempre els mateixos. Al llarg de les dècades, es van repetint. Potser canvien els personatges, els protagonistes no es diuen Felipe González, sinó que es diuen Pedro Sánchez o Puigdemont. Els noms d’actualitat són uns altres, però en el fons els fets i els debats són els mateixos. Tu pots repetir-te i molta gent nova, de generacions posteriors que no van llegir els primers articles, deuen dir, oh, mira aquest, és original, no ho havia vist mai. Però jo sí que sé que els vaig escriure i penso que he anat estirant la corda i me n’he cansat. Ja n’hi ha prou.  Arribant a una edat queda clar que allò que cantava Montllor quan jo era jovenet és evident: el món no avança, gira i possiblement allò que el fa girar és la resiliència de l'estupidesa.