Splendor

 

        Ahir va ser un dia negre al començament, les coses domestiques que no tenen solució, i al final, dues hores de viatge de Barcelona a Vilanova gentilesa del lladres de cable però va tenir un moment redemptor veient Splendor a la Filmoteca, un film que que tot i que en principi m'estava deixant fred va anar guanyant mentre el veia fins acabar sortir ben satisfet. Splendor tracta la història del cine del mateix nom en una ciutat italiana molt de províncies. També la de les tres persones més vinculades al cine: el seu propietari Jordan (Marcello Mastroianni), l' acomodadora (Marina Vlady) i el projeccionista (Massimo Troisi). He dit que el film va guanyant interès i em sembla que aquest creixement és proporcional al protagonisme que va assumint el personatge del projeccionista, Luigi amb un Troisi que no només li dóna sempre la replica a Mastroianni, sinó que sovint és capaç de robar-li les escenes. Luigi és un emigrant del sud que d'entrada sembla no saber gaire de res i que acaba esdevenint un cinèfil pur, en el sentit que la seva cultura és exclusivament cinèfila, un personatge entranyable pels tots els que estimen el cine.

        En el seu temps enfosquida per l'èxit aclaparador de Cinema Paradiso, Splendor em sembla un film que a hores d'ara es deixa veure bé, però probablement molt adreçat a un públic de vocació cinèfila. Ettore Scola, comença la pel·lícula amb el tancament del cine destinat a convertir-se en una botiga (la forma d'oci que sovint ha reemplaçat el cinema) i va inserint diferents flash-backs per mostrar l'origen del cine i com apareix la vinculació dels personatges, essent la més antiga la de Jordan fill d'un projeccionista ambulant que exhibia Metropolis, posant de fons música de Verdi. El present és filmat amb color i les memòries del protagonistes utilitzen el blanc i negre. Els cartells de la pel·lícula exhibits són els que de fet precisen la cronologia del relat. Entre mig, Scola insereix fragment de moltes pel·lícules en la que podem suposar que és una mena d'antologia personal, la major part són italianes i franceses i , per dir amb les que més puc coincidir, veiem el final de La Batalla d'Alger, el trobament entre Sordi i Gassman a la Grande Guerra i novament Gassman amb conduint el seu descapotable blanc amb Jean Louis Trintignant a Il Sorpasso, entre moltes d'altres. Només hi ha fragments d'un film americà, It's a wonderful life, però és clau perquè el final del film és una còpia i un homenatge al film de Capra. Scola va voler posar un final feliç aprofitant el que és el privilegi del creador, doncs la història, ja ho sabem, no podia tenir un final feliç. El cine no ha mort en el sentit més literal, però si com a lloc de comunió col·lectiva, com el film explica amb molta precisió En tot cas, el film té molt més melangia que no pas de sentiment tràgic. Els personatges viuen el tancament amb serenitat i agraïment per tot allò que han rebut i que ha acabat enriquint i fent més joiosa la seva vida, i segurament tampoc hi massa més quan parlem del seu sentit.