Més sobre el coratge el dia d'un seixantè aniversari

 

        Aquest estiu he estat llegint el Laques, per reprendre amb coneixement de causa les observacions que el RVT ha estat fent en el seu blog i el llibre de Fusaro, sobre el coratge del que ja vaig parlar. Aquest darrer explica bé la tensió interna que em provoca aquesta qüestió. Jo no soc insensible a l'apreciació del valor del coratge. Tinc clar que la justícia o la saviesa sense coratge no són res. No serveix de res saber que és el bo i que és el just, sinó sé lluitar pel que és bo o és just Moltes de les obres que són la base de la meva educació sentimental són diferents representacions de figures que encarnen aquesta virtut de vegades molt contraposades i tan distanciades com puguin estar-ho Tom Doniphon i Atticus Finch. Com Fusaro, crec que no hi ha coratge more geometrico i és una virtut del tot arrelada al moment concret (per això no crec contradir-me quan he posat com a exemple de coratge un assassí a sang freda). D'altra banda moltes hores de lectura i la familiaritat amb individus com Descartes, Pascal o Hume m'han fet molt recelós de de la nostra capacitat de tenir clar el que és bo i just, és a dir de tenir un coneixement indubtable d'allò pel que cal lluitar. Assumir l'escepticisme no acaba de lligar amb ser coratjós. Ja ho deia Hume, l'enteniment paralitza la vida. Em costa doncs de triar en aquesta disjuntiva entre el sentiment i la reflexió. La meva experiència vital tampoc aporta gaire arguments, havent tingut la sort de viure bàsicament en temps ensopits i mancats d'interès, no ha tingut mai gaire necessitat d'esdevenir coratjós i suposo que en una hipotètica revisió de la meva cartilla vital en el més enllà, tot el que es podria posar és que el valor se le supone. Temps ensopits, és clar, no vol dir temps desgraciats. M'han passat coses bones i una d'elles és haver compartit moltes hores amb aquest RVT que esmentàvem abans. En tinc molt clar que ell coneix tan bé com jo tota aquesta teoria i sap de les limitacions del saber. Però, ni jo, ni cap dels que l'envolten i el coneixen bé, podrien dubtar del seu caràcter de persona coratjosa, d'una peça. Això ens ha ajudat a passar la vida millor a tots nosaltres i no ha estat una benedicció per ell, doncs el coratge és la virtut de la que més difícil és dir que és una recompensa en sí mateixa. Pel contrari implica un peatge evident, el de la ira provocada per allò que has decidit no poder tolerar. Ara mateix em sembla que ho està patint i l'únic fàrmac possible passa per l'ajut de la colla que esmentava abans, els quals t'ajuden a entendre que no cal preocupar-se per gents que no valen res. Avui, per cert, el meu amic RVT entra en el club, potser no del tot selecte però en cap cas menyspreable, dels sexagenaris. Imagino que és una mica lluny, crec que a Osca, però no prou lluny per no fer-li arribar el meu afecte i el meu agraïment. (per cert, cada cop veig més clar una cosa que ell ja sabia i a mi m'era aliena, la reconciliació entre saviesa i coratge, tal i com l'he plantejada, passa molt més per Orient que no pas per Occident)