FICHTE. De la consciència a l'absolut

 FICHTE. De la consciència a l'absolut. és el primer títol d'una sèrie dedicada a fer monografies en català sobre autors fonamentals de la història del pensament. Fou també 

l´últim, tot i que hi havien alguns ja en galerades com el dedicat a David Hume. Suposo que deu ser perquè no calen aquesta mena de llibres en català. Ara he llegit aquest llibre que tenia pendent des de fa molt anys, mogut per la utilització que fa Fusaro d'aquest autor i per la constatació de què jo, de fet, de Fichte no en sabia res. Als meus anys a la Facultat, ningú no em va parlar, ni molt ni poc i en els meus anys de docència, tampoc he tingut l'oportunitat d'estudiar-lo, De fet, en els meus cursos del final, Hegel tendia a desaparèixer i Fichte només era nomenat formant una parella de fet amb Schelling, quan el cas és que tampoc tenen gaire a veure, malgrat que se'ls qualifiqui normalment amb la mateixa etiqueta.

    Com que les lleis de l'estadística i em meu ritme de vida fan improbable que tingui lleure per submergir-me a les pàgines de la Doctrina de la Ciència, m'hauré de conformar amb la lectura d'aquest llibre. L'autor és un vell amic, Salvi Turró que conec des de fa molt temps. Primer per referències, doncs mentre jo estudiava la carrera ell era el professor de Filosofia del meu germà a l'Institut de la Barceloneta, el Joan Salvat Papasseit (que de moment ha resistit contra els sinistres plans del Departament d'Ensenyament que volia suprimir-lo, imagino que considerant que no cal un institut en un barri on tot és Airbnb). Ja es veia llavors que era un professor molt diferent, a millor, de la majoria dels docents del gremi. Després varem conjuntament al si de la SCF, ajudats per un comú interès en Descartes. Pel que he anat sabent, després. no em sembla exagerat dir que en Salvi ha estat el professor més rigorós i influent de la UB a les dues darreres dècades. Aquest llibre és pot veure sobretot com producte d'un magisteri excel·lent i és un producte reeixit, doncs ens mostra que Fichte té molt a dir-nos, que anar a les seves pàgines resulta ben fructífer per orientar-nos en molts dels problemes que la filosofia segueix plantejant-se. Fichte és el nostre contemporani perquè els temes centrals de la doctrina de la ciència segueixen oberts i vius, temes com ara el de la intersubjectivitat i la dimensió dialògica dels processos cultural-formatius, el reconeixement de l'altre i la corporalitat otiginària, el vessant nacional i internacional de l'estat de dret o el paper de la formació moral-religiosa en l'estat modern. Fichte però es pot llegir des d'una perspectiva més ample, la d'una filosofia perenne, en la que es mostra com un autor esforçat en donar sortides a la relació amb l'absolut tal i com la plantejaren Plató i Agustí reunint el desideratum racional a una fonamentacio última- saber absolut o prima philosophia- amb el reconeixement de la limitació inherent al discurs conceptual respecte a l'absolut mateix- problemàtica teològica., la solució de Fichte a aquesta problemàtica és original i allunyada tant del representacionalisme com de l'irracionalisme romàntic: la reflexió final del discurs conceptual (raó) consisteix a copsar "en" la consciència (com a imatge) un absolut inconcebible que la constitueix sota la forma d'una dissociació originària. Si volem, identitat i diferència, defineixen la vinculació entre un absolut transreflexiu i la consciència finita

    El text de Salvi segueix la biografia de Fichte, fent així una aproximació genètica. No vull fer cap resum però si assenyalar allò que més m'ha interessat des dels meus interessos actuals. En primer lloc, el grau en què Fichte assoleix deslliurar-se del predomini tradicional de la noció de substància. Aquesta categoria apareix sempre com subordinada a l'acció, com complint el famós principi de Goethe. Per Fichte, el jo no designa la consciència (amb totes les seves condicions), sinó només la seva activitat originària i condicionada. De la mateixa manera, el principi oposat, el no-jo només designa l'acció de la pròpia consciència on es diferencia de si mateixa i es posa sota la forma de l'alteritat. Aquesta remissió a les accions és el camí que em sembla més fidel i simple per enfrontar-se a la realitat. L'altra cosa és la rellevància del seu treball dins de l'ètica, que em sembla massa ignorat tot i que lògicament ignorat en un temps en què l'utilitarisme passa per reflexió ètica. He d'agrair també haver aprés la importància de Fichte en un tema que sempre m'ha preocupat i en el qual la seva aportació és fonamental: la qüestió de la transmissibilitat de la filosofia