The true story of Jesse James

 

        The true story of Jesse James és l'últim dels tres westerns dirigits per Nicholas Ray. Molt menys recordat que el mític Johny Guitar, en principi era un encàrrec de la twenty que volia fer un remake amb actors nous del molt exitós Jesse James de 1939. No se li demanava a Ray que anés massa més enllà i de fet al film del 1957 es va utilitzar metratge del 1939. En general, el film no estigué a l'alçada, es pensà al seu moment, del predecessor. Tyrone Power i Henry Fonda eren presències molt més poderoses que Robert Wagner i Jeffrey Hunter i Ray no va tenir la capacitat d'imposar les seves idees en el muntatge. Segons Wagner, pràcticament no els va dirigir perquè arribà sempre als llocs de filmació en un estat catatònic i emmalaltí ja oficialment en el moment del muntatge i per tant en va ser exclòs. El film explica la història dels germans James des del moment anterior a la seva mort, intercalant tres flash-backs que són el gruix del film. Aquesta estructura no aporta res especial i sembla confirmar la resposta de Hawks quan Bodganovich li preguntà que tenien de dolent els flash-black, Que tenen de bò? (Hawks mai no filmà cap en tota la seva carrera). Sembla que Ray volia estructurar la pel·lícula entorn de la creació de la balada que surt a l'escena final, però no se'n sortí. Segurament d'aquesta manera el film hagués seguit un camí que apunta però no aprofundeix, a diferència de l'excel·lent film de Domynik del 2008 amb Brad Pitt i Casey Affleck, la interrogació sobre el pes de la celebritat i la inconsistència dels mecanismes de mitificació col·lectiva.

        El Jesse James de 1939 era un film gens respectuós amb les dades històriques reals, en aquest sentit el de Ray no millorà, i que acabava explicant, sense que quedés del tot clar perquè, que Jesse i Franck eren ja defensors del New Deal rooseveltià. A l'Amèrica d'Eisenhower, el New Deal seguia vigent però ja no estava de moda i Ray fa dels germans uns adolescents contrariats, en aquest sentit personatges típics de la seva filmografia. Més que a d'altres figures del western el seu Jesse James sembla germà del Jim Stark de Rebel without a cause o del Nick Romano de Knock at any door, homes molt joves que han de tirar endavant en situacions de violència extrema o desarrelament, mancat de referents i sense tenir encara una personalitat ben definida. En aquest sentit, si el film no és dels millors westerns de la Història, si que és imprescindible pels seguidors d'una figura tan original com la de Nicholas Ray. A diferència de gent com Ford o Lang que sempre van abominar del cinemascope, Ray no pensà que aquest format fos alguna mena de càstig pels realitzadors i s'esforça per treure el millor resultat. El film és visualment molt interessant i conté molts primers plans jutjats fins llavors de realització molt difícil en aquest format Una de les imatges més iconiques del genere, la dels germans entrant una botiga trencant el vidre de l'aparador per fugir per la porta del darrera, prové d'aquest film i la copià després Peckinpah al seu Wild Bunch