Suddently, last summer

 

            Suddently last summer és l'adaptació de l'obra del mateix nom de Tenesse Williams realitzada per Mankiewicz el 1959. No és ni de lluny un dels seus millors treballs, però sí un dels que tingué més èxit en taquilla, cosa segurament molt relacionada amb un repartiment encapçalat per tres artistes llegendaris: Montgomery Clift, Liz Taylor i Katherine Hepburn i potser també amb el fet que l'obra tracta una gran quantitat de temes que en el seu temps podien passar com atrevits i ara, més o menys, també: la homosexualitat, l'incest, el canibalisme, el turisme sexual, entre els més evidents i també els flexibles límits de la deontologia mèdica, doncs la intriga de la trama passa per saber si el doctor protagonitzat per Montgomery Clift li farà una lobotomia a una pacient, Elizabet Taylor, que no la requereix a canvi d'un milió de dòlars pel seu hospital. Tants temes potser són masses i no acaba d'ajudar el guió de Gore Vidal que eixampla l'obra de Williams, originalment d'un sol acte amb una reformulació d'alguna cosa entre el mite de Dionís i les bacants d'Eurípides. La presència de Clift tampoc ajuda. Immers ja en el que alguns van qualificar com el suïcidi més llarg de la història de Hollywood, amb el rostre clarament desfigurat, la seva replica a les figures femenines no acaba d'estar a l'alçada. De fet, només l'estimació que li professava Taylor el van lliurar d'un acomiadament desitjat tant per Mankiewicz com pel productor Spiegel.

            Hi ha però moltes coses bones al film. El treball de Taylor és molt convincent i especialment valuós en el llarg flas-back que clou el film, explicant el truculent final del seu cosí. Mankiewicz mostra en algunes escenes la seva brillantor a la posada en escena, especialment aquella en la que la protagonista queda tancada en una habitació plena de malalts mentals que, evidentment, s'exciten molt amb la seva presència. El decorat del jardí de la casa de la senyora Venables, Katehrine Hepburn, és molt reeixit, però allò que jo he gaudit més és l'actuació de Hepburn. En principi, ella és la dolenta del film. La milionària tieta de Taylor que vol esborrar completament amb la lobotomia el record dels aspectes més desagradables de la memòria del seu idolatrat fill, tan estimat que ella mateixa buscava homes per ell. Ni Hepburn ni ningú pot fer de la senyora Venables un personatge agradable, però només ella en podria fer un de tan elegant i atractiu. Reclosa a la seva mansió, apareix i desapareix d'escena mitjançant un ascensor que suggereix efectivament que ella viu de fet en un altre món. Mankiewicz no va assolir convèncer-la de que aparegués especialment envellida al final de manera oposada a com s'havia mostrat en tota la pel·lícula (De fet, es famós que un cop acabat el film i d'haver preguntat professionalment si no es requerien més els seus serveix, li va llançar una escopinada a la cara). És ben estrany, tot i que no incomprensible, que a Hollywood triguessin trenta anys en adonar-se que Hepburn, a més d'una gran actriu, era una dona extraordinàriament bella