Caras de la muerte

 

        Llegeixo Caras de la Muerte de Byung Chul-Han. És un llibre diferent dels cinc o sis que havia llegit anteriorment (potser a excepció del dedicat a la filosofia zen). No es tracta tant d'analitzar una determinada realitat del nostre temps, un caràcter de la nostra societat, com de fer un exercici d'hermenèutica. Es tracta de veure que han dit sobre la mort alguns dels filòsofs del nostre temps, o millor dit, dels temps immediatament anteriors. Entre els triats hi és evidentment Heidegger, al qual ell consagrà la seva tesi doctoral, però també Levinas, Adorno i Derrida. Es recolza també a les obres d'autors amb capacitat fer una literatura il·luminadora de l'experiència humana com Peter Handke o Franz Kafka. En aquest sentit m'ha resultat un llibre de lectura més difícil que els altres, en part perquè el meu coneixement de les fonts de vegades no hi és i mai no és fresc i en part perquè Han no varia el seu estil, gens argumentatiu i per tant gens facilitador pels que tenim uns ment més formada per la lògica formal que no pas per la poesia.

        Sense entrar en una anàlisi molt detallada de les seves hermenèutiques, Han tracta de posar de relleu el caràcter central que la reflexió sobre la mort té a les obres d'Adorno i Derrida. En el cas de primer continuant una línia que segons Han ja és hegeliana doncs allò que animaria la dialèctica seria l'intent de travessar la mort. Per Adorno és la mort la que determina el contingut de la reflexió filosòfica perquè fa palesa la nostra incertesa envers el moment temporal i l'ontologia. La lectura de Derrida es recolza molt a les confessions del propi autor, especialment al seu Circonfession el llibre audio publicat l'any 1993. Per Han la noció deconstrucció es pot interpretar com una arqueologia de la mort, un esforç del que hi ha molt valuós a retenir però amb el que Han té una discrepància essencial, relacionada amb la impossibilitat del francès de superar completament un cert narcisisme original. De Levinas valora el seu esforç per rebaixar l'interès al propi jo, font de tot l'amoïnament relacionat amb la mort, però li retreu que finalment l'altre esdevé un mer substitut del jo que segueix definint el seu pensament com un de la violència, sense lloc per a una didàctica de la mort o una relació relaxada envers la mort. És vers Heidegger però cap a qui té una posició més ambigua. Poc simpatètic amb el primer Heidegger, el de Sein und Zeit, llibre que veu influenciat per un cert romanticisme tronat, en canvi la seva posició resulta ben propera a tesis expressades en el Heidegger de la darrera època. De fet, hi ha una relació dialèctica per ell entre Heidegger i Levinas, sí alló més valuós de Levinas és la seva crítica i superació de Sein und Zeit, el Heidegger tardà fa el mateix paper vers els desequilibris del pensament de Levinas

        Han defensa dues tesis al llibre. Crec que la primera és que la mort és el moment de la revelació de la nostra veritat, generalment ignorada per com vivim. La mort és el moment on ja no podem amagar que allò que som pròpiament és Ningú. En aquest sentit, acceptar aquest fet ens assenyala una definició plausible de la bona vida que no fora un altre que aprendre a ser Ningú. Aquest aprenentatge passa per convertir el jo en una "casa d'hostes" on els altres són rebuts com a convidats. Aquest seria el nucli de la proposta del darrer Heidegger, per això en una bonica fórmula ens digué que La hospitalidad seria el temple del ser mortal, Des del meu punt de vista aquesta és la idea fonamental del llibre. Pot potser estar esbiaixat, perquè si alguna persona tè la paciència de recordar aquestes entrades, és aquesta també la direcció en la que flueixen moltes de les meves temptatives de reflexió. Tampoc és del tot casualitat, perquè una cosa que puc compartir amb Han és l'interès pel budisme, acompanyat en el seu cas a més d'un coneixement real. La segona idea està recolzada al darrer Heidegger i em sembla fonamental en un moment en què molts idiotes creuen factible la superació de la mort (el idiota en el que penso és Josep Maria Mainat i no puc pensar en rés més horrible que en un món on la immortalitat estigui a l'abast dels creadors de telebasura), ser mortal no se puede pensar separadamente de la rememoración de la naturaleza, La mort és el moment en què les coses em transformen en no-res, quan abandonen el seu mutisme i comencen a ser eloqüents. La disposició a escoltar-les significa la superació del jo-mateix i l'acceptació de la serenitat, l'estat d'ànim que des de Plató s'ha considerat l'adient no per superar la mort, cal oblidar aquí el llenguatge bèl·lic, sinó per tractar amb o, més pròpiament, tenir cura de la mort. Les possibles i falses superacions de la mort, entre les que Han inclouria l'heroisme de l'existència heideggeriana, el treball dialèctic hegelià o la renuncia socràtica al plaer, són en el fons l'oblit de la nostra característica més pròpia: la vulnerabilitat.

        Fora d'aquestes dues idees generals hi ha dos altres indicacions que voldria retenir, dues constatacions; la primera és que l'autor sempre mor abans que el nom, cosa que té com a conseqüència ineluctable, la ceguesa, només podem escriure a cegues i també que atés que no som el nostre nom, esdevenir Ningú també és la condició de ser lliure, La segona és que allò que recollim dels filòsofs pretèrits mai és el sistema, sinó alguna de les seves peces que en prendre-la esdevé autonoma.