Todo Modo

 Todo Modo és l'adaptació de la novel·la de Leomardo Sciascia que va filmar Elio Petri l'any 1976. Explica la història d'un grup de dirigents d'un partit polític, que mai es cita però que només pot ser la democràcia cristiana, reunits per fer uns exercicis espirituals a l'estil jesuític.  La reunió es va complicant quan alguns comencen a ser assassinats i acaba degenerant en una gran purga, de la que ningú no es salva. El film volia ser una anàlisi de la mentalitat de la Democràcia Cristiana, un grup certament peculiar per la seva relació amb l'església catòlica on l'obediència és un valor fonamental (em sembla, però, que això és així ara mateix en tots els partits per més laics que siguin). Aquest és un aspecte reeixit, tot i que jo no vaig gaudir molt de la pel·lícula amb una trama que se'm va fer massa enrevessada. M'hagués anat bé, però, refrescar els meus coneixement sobre la recent història italiana.

    La pel·lícula però té també aspectes molt reeixits. El lloc on es fan els exercicis és una barreja de bunker, hotel de luxe i casa de retirs. El decorat és molt assolit, ple d'escultures pietoses que recorden Chirico, i imprimeix molt caràcter a la pel·lícula. Els actors són un altre punt a favor. Hi apareix gent com Franco Citti o Ciccio Ingrasia, el tiet del protagonista d'Amarcord que volia una dona. Destaquen però els dos actors protagonistes: Marcello Mastroianni és don Gaetano el director dels exercicis espirituals, un paper molt allunyat dels que el van fer famós, però no per això resulta menys convincent igual que l'altre protagonista, el més prominent dels reunits, interpretat per Gian Maria Volontè, l'actor més representatiu del cine polític italià. Mentre veia el film em resultava clar que Volontè no estava inventant un personatge sinó reproduint un de real. Efectivament, la figura que ell mimetitzava era la d'Aldo Moro, cosa que va marcar el destí posterior del film, molt més no desagradable de veure després del segrest i posterior execució del polític democratacristià. De fet, amb el film es clou pràcticament el cicle del gènere polític que havia tingut Petri com a director més important, cosa a la que no és aliena la mort prematura del mateix Petri i el fet, gairebé inconcebible, que els italians foren capaços de trobar coses encara pitjors que la democràcia cristiana.