Todos a la cárcel

 

        Todos a la cárcel fou estrenada al Nadal de 1993, en el temps que Felipe González governava sostingut per Pujol i fent front a la campanya dels mitjans de Madrid per forçar la seva retirada. No la vaig veure en el seu moment i no recordo perquè. Potser perquè va durar poc o potser perquè jo no tenia llavors la devoció per Berlanga que tinc ara i això em va fer receptiu a les crítiques que eren desfavorables. De fet, els noranta és l'època de la meva vida on he estat més dretitzat encara que com a bon català, mai no dubtés que era d'esquerres (era una època en general conformista i on votessis el que votessis pensaves en el fons que Thatcher, acabada de jubilar, tenia raó i que no hi havia alternativa). L'altre nit, la vaig reveure amb tranquil·litat i vaig tenir clar que em vaig equivocar. Todos a la carcel no només és un bon film sinó un film necessari. Té molt a veure amb Plácido, la gran obra mestra de Berlanga, bàsicament perquè és tan incomode la seva contemplació per la gent del règim del 78, com la de Plácido podia ser pels franquistes. Més enllà de la seva lectura connectada a la política del moment, Todos a la carcel és com Plácido una denuncia de la hipocresia, de la falsa moral, però mentre que Plácido ens mostra la hipocresia del nacionalcatolicisme, el film del 93 ens mostra la del progressisme, en aquest cas associat al plurinacionalisme. No és evidentment casualitat que el personatge que mou la pretesa celebració solidaria, el protagonitzat per José Sacristán, comparteixi cognom amb l'organitzador de la campanya "siente un pobre en su mesa" de Plácido. Tots dos es diuen Quintanilla i si el de López Vázquez era un símbol d'una manera de ser espanyol, en el fons passa el mateix amb el de Sacristán. Trenta anys després veus que el que llavors podia passar com un exageració, un excés de Berlanga, era un retrat fidel d'allò que pràcticament ningú no volia mirar. Entenc que fos el film del que n'estava més satisfet. Com en el clip de més amunt Berlanga fou fidel al seu estil component el film a partir de plans-seqüència de vegades força complexos. Fou el primer film que no treballà amb Azcona i potser es nota, els diàlegs són sovint menys enginyosos i segurament al final el impuls caòtic no està del tot controlat. En tot cas el film valdria la pena només pel seu repartiment, que reuneix molts dels més excel·lents actors espanyols. Hom parla de film coral, però l'acció és sostinguda fonamentalment per actors com Saza, Juan Luis Galiardo, José Sacristán, Agustín González o Manolo Aleixandre als que Berlanga dóna llibertat per que donin el millor d'ells mateixos. De fet, els dos últims ja havien estat feia trenta anys a Plácido com López Vázquez, Soler Leal o Luís Ciges que també repetien. Especialment divertida i entranyable és l'aparició de Jaume Sisa, llavors Ricardo Solfa, fent el paper d'un cantautor decididament plasta.