El triomf de la il·lustració?

 

A finals del setanta parlava sovint amb el meu amic GPA sobre els seus estudis a la facultat de història de Zaragoza. Llavors el seu àmbit d'estudi era l'Espanya contemporània. El franquisme estava encara molt lluny de ser un record llunyà. El sentíem com una realitat que estava definint les nostres vides, Un dia varem trobar-nos amb la figura dels certificats de pobresa, que efectivament es dispensaven a les persones que volien acreditar aquesta condició per ser beneficiaris d'algun acte de caritat. Estiguérem d'acord en què hi havia alguna cosa d'abjecte en un règim que institucionalitzava la pobresa.

Fa poc dies, per un tema que no ve al cas, vaig rebre un document de l'ajuntament de Calella de Mar, dins del qual vaig trobar aquest text que cito literalment: Gaudiran d'exempció subjectiva aquells constituents que hagin estat declarat pobres per precepte legal, que estiguin escrits en el Padrò de Beneficicència com a pobres de solemnitat o que obtenguin uns ingressos anuals inferiors al salari mínim interprofessional. Els dos primers casos esmentats no estan gaire lluny del certificat de pobresa del temps del franquisme.

Hi ha però una diferència essencial: el certificat franquista era lliurat normalment per un mossèn, un rector. En els nostre temps és una branca de l'administració definida com serveis socials, sovint formada per experts formats a la qüestió a la Universitat. No sé si això significa la victòria de la Il·lustració. Tant abans com ara l'ajuda no és gaire cosa. En el temps del franquisme hi havia però addicionalment el consol del més enllà. Ara aquest consol ha estat substituït per la bondat dels superiors oferta com espectacle (la qual de fet, també existia en el franquisme). Sovint els experts  estan relacionats amb grups  de gents que deien de fer una revolució, però ara mateix ja en queda poca memòria.