No-cosas

 

        Llegeixo No-cosas l'assaig que Byung-chul Han va publicar fa tres anys. La tesi fonamental és que en el nostre mon han desaparegut les coses. Aquest és l'efecte de la revolució informàtica i de la reducció de tot a informació. La cosa, però, és sempre una figura de l'alteritat. Un món pensable exclusivament en termes d'informació i sense coses suposa, dit en termes levinasians, la dictadura absoluta del Mateix sobre l'altre. La revolució informàtica representa així en un nivell pràctic el triomf del que suposen les filosofies de la totalitat en el teòric. (la terminologia levinasiana, la utilitzo per explicar-me el text, Han en fa alguna referència, però és Heidegger el seu punt de partida)

    Que no hi hagi coses, sinó només informació implica reduir tot interval d'activitat: la societat esdevé flux; el ser esdevé informació i la informació, sempre només un conjunt de xifres, està a la nostra disposició i és del tot controlable. L'autor de l`'elogi d'Helena trobaria a la nostra situació, la total confirmació de la seva concepció del discurs. Han però, en un gir que podria ser hegelià, ens assenyala que la capacitat d'optimitzar el control serveix sobretot per a ser controlat; el poder acaba estant a l'algoritme que per nosaltres és una caixa negra. En aquest àmbit la veritat esdevé una categoria redundant substituïda per l'eficàcia, consumant el gir proposat per Protàgores i més tard William James.

        El mon sense coses és el món del Homo Ludens; si en l'antiga concepció hegeliana l'esperit es realitzava en el món del treball, a l'era de la informació, l'esperit es realitza en el mon del joc. La diferència és que treballar implica modificar la realitat, mentre que el joc és la renuncia a intervenir en la realitat. L'homo ludens és l'home del fi de la història. La llibertat es pensa al marge de l'acció, doncs essencialment aquest home no fa res, i es redueix a la capacitat de triar, la pràctica pura i dura del consumisme. La nostra època és doncs la que millor ha adaptat la humanitat a la satisfacció produïda pel pa i el circ, tot i que ara es diguin renda bàsica i jocs d'ordinador. Les reflexions de Han en aquest punt no es recolzen en dades estadístiques, ni empíriques, de la mena que un Pinker podria utilitzar per refutar-lo, sinó de la seva impressió subjectiva. Evidentment la raó per la què em resulta persuassiu és perquè coincideix prou amb la meva.

        La lectura de Han el du a una posició clarament anticapitalista. El capitalisme de la informació és una forma intensificada del capitalisme en la que tot allò immaterial ha esdevingut mercaderia. Fins i tot la comunitat mateixa esdevé mercaderia, la qual cosa significa el fí de la comunitat.

        Des d'aquestes concepcions generals Han analitza algunes realitat concretes dels nostre present. En primer lloc el smartphone, que equipara al rosari qualificant-lo com el devocionari del règimen neoliberal que ens permet fer de l'altri un objecte de consum i blindar-nos enfront de l'altre. L'altre desapareix com a realitat, quan ens desinteresem del rostre (un altre cop en un sentit levinasià) i ens abandonem a una representació interpretable en termes digitals, aliena a la vulnerabilitat inherent a l'experiència de la presència. La desaparició de l'altre és l'anul·lació de la diferència i la immersió en l'infern de l'igual. Han tampoc és un entusiasta dels selfies, els quals per ell perden el vincle íntim que sempre havia existit entre fotografia i resurecció, "la fotografia dígital no es una emanación, sinó una eliminación del objeto" Pel que fa a la intel·ligència artificial refusa categòricament que aquesta pugui pensar, doncs pensar no es pot reduir a calcular. Seguint l'autor de Sein und Zeit, el pensar es segueix d'una disposició anímica fonamental, un estremiment, que n'és condició indispensable. Sense aquesta afectivitat no hi ha pensament; allò que el provoca és la totalitat de l'ens, el ser de l'ens, que no existeix pel Big data. La IA no pot pensar perquè no té mon i perquè limitant-se a la correlació exclou el concepte. Tancada en el seu algoritme, res no l'atreu i, com coincideixen Plató i Heidegger, no hi ha pensament sense Eros.

        A la part final Han s''obre a consideracions de caràcter estètic. Veu impossible la poesia en une època "pornogràfica" en la que es refusa la coseitat inherent al poema i considera problemàtica l'art actual per la seva tendència a convertir-se només un un mitjà de transmetre informació. També reprèn la tesi defensada en el seu llibre sobre la desaparició dels rituals, defensant el ritual com l'element fonamental d'una arquitectura del temps que ens preserva de concebre-ho necessàriament com un corrent. El darrer capítol culmina l'expressió del refús al nostre temps fent una apologia d'allò que quasi sempre ens manca i gairebé ningú no troba a faltar: el silenci

        Fa poc llegia l'opinió d'un catedràtic que deia que la filosofia actual era més aviat dolenta i que ningú, citava explícitament Han, seria recordat. Sobre aquest tema em costa pronunciar-me perquè del futur ni sé res, ni m'importa gaire, en tot cas hi ha dos trets del treball de Han que em semblen d'agrair. El seu esforç per ser llegidor i resistir-se a la tirania de la subordinada, a la que els formats en llengua alemanya es veuen sovint arrossegats, en primer lloc, i en segon, el seu esforç pel diàleg tant entre els filòsofs clàssics i el nostre temps, i em sembla aquí que la seva lectura dels autors del canon és generalment plausible, com entre Orient i Occident