Black Narcissus

        Powell i Pressburger eren dos cineastes prou oblidats quan jo vaig començar a interessar-me pel cinema. Ara gràcies a Scorsese i al BFI, la situació s'ha revertit i tenen una presència consistent al canon de Sigth Sound amb dos films: the red shoes i A Matter of life and death, constituint de fet la presència més purament britànica. Jo he vist ara Black Narcissus el seu film de 1947 on ens explica ja història d'unes monges anglicanes que volen establir un convent al nord de l' Índia a la part que ja toca el Himalaya. Per algú com jo, amb una memòria encara viva de les sessions cinematogràfiques ofertes per la televisió única als anys seixanta quan arribava la setmana santa, l'argument podia sembla dissuasori. Fora però un error. No hi ha res d'apologètic i en definitiva el film és la crònica d'un fracàs. Les monges acaben experimentant que no tenen gaire a oferir als nadius i que extremant la reclusió, estan lluny de tota civilització i cap parla l'idioma local, els problemes personals que els varen dur a prendre els hàbits no deixen de ser presents. El catalitzador d'aquest problema és l'únic home blanc de la contrada, l'agent del govern que viu a la zona, que atreu l'interès de la més inestable de les germanes, la germana Ruth interpretada per Kathleen Byron, i ell mateix és atret per la mare superiora, paradoxalment una de les monges més joves, la germana Clodagh, interpretada per Debohra Kerr. La tensió sexual es veu intensificada pel fet que el palau on les monges volen establir el seu convent havia estat el palau de les concubines del governant local i tota la decoració està relacionada amb les activitats desenvolupades en el lloc, precisament allò del que les monges volen fugir. Scorsese diu que aquest fou el primer film realment eròtic que va veure i suposo que això és de difícil discussió. (de fet, la catòlica Legion of Decency, imposa uns talls als EEUU que feren la pel·lícula quasi inintel·ligible)

            Una lectura política del film és inevitable. El film s'estrenà a Leicester Square, l'abril de 1947, és a dir, quatre mesos abans de la independència de la Índia. L'escena final amb les monges abandonant el convent anunciava el que les forces colonials anaven a fer només quatre mesos després. Si les monges simbolitzen el poder britànic, la visió que es dóna d'aquest poder es caracteritza per la seva inutilitat i injustificabilitat. Les monges volen fer un hospital i un col·legi, però els seus coneixements mèdics són tan migrats que les instruccions explícites és inhibir-se quan el tema es complica i tampoc semblen tenir coneixements per anar més enllà d'una instrucció bàsica. De fet, les converses amb el descregut, però probablement un punt il·lustrat, agent del govern, mostren que la teologia tampoc és el seu punt fort. En realitat la idea d'enviar anglicans a il·lustrar religiosament Indus és del tot prepotent, si no fon perquè d'anhel missioner en realitat a l'església anglicana no hi ha gaire. Imagino, però que bona part del públic actual el film és inacceptable, doncs es pot veure la molt britànica Jean Simmons fent el paper d'una adolescent hindú, la qual, és clar, no té problemes de repressió sexual.

        Des d'un punt de vista estrictament cinematogràfic Black Narcissus és un espectacle de primer ordre. En el seu temps es destacà molt el treball del director de cinematografia, Jack Cardiff, capaç d'utilitzar el technicolor i recrear l'Himalaya en els Pinewood Studios britànics de manera del tot convincent, basant-se en fetografies en blanc i negre, després pintades a mà, inspirant-se en Vermeer. Powell i Pressburger dominaven perfectament el llenguatge cinematogràfic i la narració és fluida i del tot adient per mostrar l'evolució dels personatges. El campanar coronant un abisme imponent on té lloc l'enfrontament final és segurament inoblidable. Pels fans de Debohra Kerr el film és un festival. Llevat d'alguns flash-backs, sempre porta els hàbits de monja i això permet apreciar que les seves faccions eren perfectes.