Aigua de mar

 

        Després de la lectura del llibre de Xavier Pla, m'han entrat ganes de llegir la part de l'obra de Josep Pla que no he tingut o temps o curiositat de conèixer. També de rellegir, coses que em quedaven molt llunyanes. Malgrat les queixes en sentit contrari probablement jo ja he estat d'un temps on no hem llegit prou, ni tot el que caldria haver llegit. He començat amb Aigua de mar el segon volum de les Obres Completes, un llibre format per diversos relats que al pròleg l'autor qualifica d'escrits de joventut . Com sempre això és mig veritat, perquè ell ho reescrivia tot. També confessa al pròleg que en altres circumstàncies, socials, econòmiques, vitals, ells hagués volgut essencialment un narrador, tot considerant que en aquell moment el seu prestigi no es fonamentava a les seves narracions. Potser un mica enfosquit pel gran prestigi dels seus dietaris o els llibres de viatges, una variant dels dietaris de fet, en perspectiva, em sembla que la seva obra de ficció no és gens menyspreable, essent un encreuament entre la literatura de gent com Ruyra, que no es veu capaç de superar però si de continuar, i un coneixement cert de la literatura que s'estava fent llavors i que no li era gens aliena.

    En el libre surten molts mariners com no podien ser d'una altra manera. A Pla li agradaven els mariners, com li agradaven els pagessos i desconfiava de la cultura burgesa, que era essencialment la seva. Els mariners i els pagessos comparteixen una fe, no del tot justificada però absolutament necessària, a la regularitat de la naturalesa. Són els millors exemples de la concepció antropològica humeana, segons la qual som animals de costum. L'experiència en realitat no confirma del tot aquesta fe, però no per això la fa menys admirable. El més famós d'aquests mariners és l'Hermós, del que jo tenia notícia fonamentalment per l'obra dels Joglars sobre Pla i Mr. Floyd. Aquí és el protagonista principal d'un viatge frustrat, la narració d'una navegació de la costa de Calella de Palafrugell fins al Rosselló, realitzada als anys vint. El relat construeix la figura de Hermós, com a home primitiu i, par tant, lliure. La resolució final però mostra que Hermòs participa d'una saviesa que al jove Pla encara li era aliena, doncs per Hermós és del tot clar que el més important del viatge és el relat que en construïm. Contraban explica una trajectòria molt semblant trenta anys més tard a l'Espanya franquista. El final és més proper al relat clàssic d'aventures, amb una difícil sortida pels estanys de Salses, però el podem llegir ara des d'una perspectiva diferent, sabent que Pla mateix intentà fer de contrabandista, tot i que amb resultats lamentables. Molts contes serveixen de testimoni d'activitats marineres que han passat avall, com la dels coralers, o d'esdeveniments que ara es donen més rarament, com els naufragis. Allò, més abundant però és la presentació de personatges singulars relacionats amb el mon de la navegació. Un món que ja havia passat avall, doncs en el temps de joventut de Pla de camions no hi havia gaires encara i el cabotatge tenia tot el sentit econòmic que ara ha perdut. El darrer conte, el més extens, navegació d'estiu explica un viatge des Portvendres fins a Penyiscola i conjuga una visió ben irònica de la vida del burgés modern, representada per Albert el propietari del quillat on viatgen, i una aposta per un epicureisme limitat però ferm, basat en gaudir d'allò que la naturalesa ofereix, tant a nivell visual com gastronòmic. Ara per ara, no em sembla que pugui existir una manera de viatjar, una mena de badar, de la que s'explica a aquest relat