L'age d'or

     Veig l'age d'or, cosa que no feia des de no sé quan. El film que li fa parella, un chien andalou, l'he vist innombrables vegades i l'he treballat més d'una vegada amb els meus alumnes Hi havia bàsicament dues causes: la primera era la seva durada, perfecta per treballar en una classe, la segona, la més important, era la meva devoció per aquest film. L'age d'or, en canvi em quedava molt més llunyana i després d'aquesta revisió em sembla menys satisfactòria que la primera, doncs el resultat final és més previsible. A un chien s'obté el miracle de fer una narració prescindint obertament de les regles lògiques implícites a la narrativa. És com si el principi de causalitat hagués deixat d'existir. A l'age d'or en canvi resulta determinant i en molts moments es podria qualificar quasi com un film doctrinari de tesi, bàsicament de les tesis exposades a Das Unbehagen der Kultur, llibre també publicat l'any 1930.

    Dali apareix com a signant del guió, però segons Buñuel només hi ha una imatge seva al film (l'home que passeja per un parc amb una pedra al cap i s'atura enfront d'una estatua que té una pedra al cap com la seva) i mentre que Dali reivindicà dins de la seva obra, un chien andalou, no parlava gaire de l'age d'or, cosa que em fa pensar que Buñuel no mentia. Quan Dalí va veure el film, l'elogià dient que era com  un film americà i tenia raó. La factura del film és molt superior al que es podia esperar dels mitjans amb el que va ser produït i Buñuel no va estar present als disturbis esdevinguts els sis dies que va estar en exhibició, perquè ja era als USA treballant, més exactament fent veure que treballava, per la MGM. Tot i no haver-la vist en molt temps recordava moltes de les imatges i la línia del desenvolupament general explicant la repressió d'una parella que vol fer l'amor i és sempre obstaculitzada, ja pels que els envolten, ja per ells mateixos. L'age d'or és un film en un cert sentit circular. Hi ha una equivalència clara entre la primera part, material d'arxiu de fet, un documental sobre la vida i la particular agressivitat dels escorpins i l'escena final on Buñuel satisfà potser completament els seus instints blasfems, unificant la figura del Marques de Sade i de Jesus Crist, definint una gens santíssima trinitat entre Déu, l'home i l' escorpí. No tinc clar si a hores d'ara l'escena funcionaria, de fet, segur que no, perquè la blasfèmia no té importància en una època de religiositat zombie. Entre mig hi ha escenes que li devien plaure tant de fer com l'assassinat del fill del  guardià de la finca i, poc recordat però indiscutible, la invenció de la veu en off. El proleg i l'epileg defineixen un tarannà força pesimista, perquè l'arrel de l'alienació i la repressió sembla ser fonamentalment la naturalesa humana,

    A les seves memòries Buñuel deia del surrealisme que havia triomfat en l'accessori però fracassat en l'essencial. Allò accessori és el reconeixement assolit per molt dels membres del grup. El problema és que en principi ells no volien la fama, sinó una revolució, que acabés amb el caràcter alienant de la vida humana. Malgrat que tingui por a ser considerat un vell reaccionari i  pessimista, sembla difícil de sostenir que la vida humana hagi esdevingut menys alienant. des de llavors També és dubtós que aquestes aspiracions fossin sinceres en tots el casos. En tot cas, em sembla probable que el Buñuel jove dels 30 en tingués ni que fos com a premonició de la decepció enunciada per l'ancià. Si més no, això em sembla que es desprèn de la primera part del film, la que està rodada al Cap de Creus, quan un grup de guerrillers es posen marxa per lluitar contra les forces repressores, un grup de bisbes qualificats com "mallorquinos". El cap dels guerrillers és Max Ernst i apareixen com un un grup en un estat lamentable, que avancen en una direcció equivocada i que van morint en el camí sense arribar mai enlloc. Possiblement aquells surrealistes es sobrevaloraven com a revolucionaris. En tot cas, com reconegué el mateix Buñuel, res millor que el surrealisme per preparar-se a viure a Mèxic i esdevenir mexicà (la nacionalitat de l'únic passaport de Buñuel quan va morir)