Coraggio

 

        Llegeixo Coraggio de Diego Fusaro el llibre del professor i pensador italià d'esquerres que no fa gaire fou foragitat d'un congrés a Barcelona organitzat per l'"esquerra" del país. El llibre forma part d'una col·lecció dedicada a les nocions morals fonamentals i es divideix en tres parts; una primera on es defineix la virtut, una consideració històrica i finalment una reflexió sobre la necessitat d'aquesta virtut en el nostre present.

        L'element més definidor del coratge per Fusaro és el seu caràcter de virtut paradoxal; el coratge és la virtut que més es resisteix a una interpretació intel·lectualista; no hi pot haver un coratge more geometrico. El motiu és que mentre la raó aspira a ser universal i eterna, el coratge sempre es manifesta de manera particular; és així la virtut més correlacionada amb la nostra finitud i temporalitat. Són essencial llavors el seu inici i la seva durada. Pel que fa la primer punt, reprèn la formula de Jankelevitch, segons la qual el coratge és la virtut del començament, això vol dir essencialment tres coses:

1. S'origina sempre en un acte d'espontaneïtat

2. Es conjuga sempre en present

3. La seva essència es una fulguració.

    La relació amb la duració s'expressa en el fet que el coratge és indestriable de la paciència, sense la qual no es pot dilatar aquesta virtut de l'instant

    Central en aquesta part es la referència al que l'autor anomena el dilema de Protàgores, expressió de l'ambigüitat moral inherent a aquesta virtut doncs sembla ben constatat empíricament que el pitjor home pot tenir coratge (mentre que de fet les altres virtuts en circumstàncies concretes esdevenen inútils, sinó es té coratge) Schopenhauer deia que el coratge era un valor amoral i preferia parlar d'una qualitat del temperament, això no queda lluny però del que significa la pròpia noció d'areté. La fortalesa és un do del temperament però només esdevé virtut quan l'educació ens sostreu de la indiferència natural a la moral i a la raó. Finalment ens parla de la relació amb la por; el coratge pressuposa la por perquè és precisament allò que tracta de dominar. No hi ha res d'excel·lent, i sí de ximple, en no tenir por, cosa que havia vist Aristòtil. En aquest sentit el coratge és fruit d'una comparació entre una amenaça present i la por a un futur de vergonya; una transcendència immanentizada.

    La segona part és una anàlisi històrica que parteix dels grecs. Comença amb un capítol dedicat a la virtut heroica on distingeix quatre moments: els representats per A quil.les, Odiseu, els Hoplites i Sòcrates. Aquil·les i Odiseu representen la dualitat originària, mentre que el primer representaria el valor de l'inici, allò que aquí ens agrada dir rauxa, el segon representa el seny, l'heroi de la paciència, creador d'un espai interior en el que és funcional la mentida. El segon capítol dedicat a la reflexió platònica destaca essencialment dos aspectes del personatge de Sòcrates; en primer lloc, allò que té d'extensió del coratge de l'hoplita, la defensa de la posició, des de l'àmbit estrictament militar al de la polis i en segon lloc, com exemplifica una aspecte nou, però essencial, l'adequació de les accions al discurs.

    La reflexió d'Aristòtil mereix un capítol específic, en ell la modalitat del coratge es mostra com indissociable dels límits de la finitud humana. La vinculació a la situació fa que sigui impossible una ciència del coratge, per això és pròpiament una virtut ètica i no dianoètica. Aristòtil és el responsable d'una problemàtica universalització de la virtut, que ha d'estar a l'abast de tots el ciutadans però que apareix limitada al sexe. La reflexió aristotèlica es perllongada a l'època hel·lenística i l'adveniment del cristianisme significa l'aparició de dues variacions sobre les figures de l'heroi tradicional: el monjo i el màrtir.

    La reflexió sobre el valor en la filosofia política moderna s'inscriu en un context del tot diferent regit per una dualitat entre l'home públic i el privat. De fet, si l'inici és Hobbes i allò que ens mou essencialment és la por a la mort, el coratge esdevé un ideal inassumible i així per a una bona part de la modernitat el coratge despareixerà de l'esfera dels valors, però no per a tothom. Entre els primers Fusaro assenyala Descartes i Kant, entre els segons a Spinoza i Fichte.

        Per Fusaro, el cartesianisme significa una dissociació entre raó i vida coherent amb la duplicitat que esmentàvem abans per això la practica cartesiana acaba fonamentant-se en la dissimulació i la moral provisional es pot llegir com una renuncia explícita al coratge. A Kant, la gosadia és encara un valor, Sapere Aude, però estrictament intel·lectual i limitat en un sentit pràctic per la distinció entre l'ús públic i l'ús privat de la raó. Pel contrari, Spinoza en quant assenyala com a fita la llibertat humana, apunta que aquesta és impossible sense el coratge i la generositat, dues virtuts privades i inaccessibles a l'estat. Fichte segueix la línia de Spinoza com filòsof del coratge, la seva dialèctica permet superar l'objectivitat de les institucions socials. L'absoluta llibertat pràctica del subjecte suposa l'assumpció del coratge d'actuar.

        La tercera part és una crida a la recuperació del coratge com a virtut, especialment en la seva dimensió social. Per això cal assumir que sí identifiquem la filosofia com recerca de la veritat això acaba exigint que filosofia i coratge siguin una mateixa cosa (dit altrament, no pot haver una filosofia postmoderna). La recerca de la veritat apunta sempre vers el fonament de l'autoritat i és essencial no oblidar que la veritat defensada per la filosofia depèn de la meva identificació amb ella. En aquest sentit, la veritat a la que apunta la vida filosòfica és indemostrable i només pot tenir l'exemple concret com prova d'autenticitat. Des d'aquí Fusaro construeix una distinció entre la ciència, entesa a un mode positivista de sempre dir sí, a la filosofia, capacitat de dir no, que ha de ser la base del coratge civil i que troba com figura més emblemàtica potser el Bartleby de Melville, l'home que sobretot es nega a la duplicació acrítica del món.

        Després de l'apartat sobre el dir no, vé un altre de reivindicació de la parresia, la qual és entesa com comiat de tota relació en la falsedat en qualsevol de les seves declinacions. La parresia és l'expressió més plena del coratge de dir la veritat i suposa un pacte amb un mateix i el refús de tot pacte amb el poder. Implica doncs una agonalització de la relació entre els subjectes i s'oposa radicalment a l'analítica de la veritat que significa la domesticació de l'empresa filosòfica.

        La darrera part es diu desfatalitzar el món. Per Fusaro, el moviment iniciat a Hobbes ha acabat construint una societat sense coratge ( en el fons, aliena a tota virtut) i per això caldria tant recuperar la possibilitat d'una parresia que digui no al poder, com un esforç per retornar a la projectabilitat d'un futur. La parresia ha estat neutralitzada en el nostre temps amb l'assolutismo mistico di una realtà riconosciuta aprioristicamente come immodificabile. El postmodernisme ha estat el transit des de la crida de Marx a l'acció, Proletaris del mon, uniu,-vos, a la constatació heideggerinia del predomini inalterable de la tècnica i la resignació expressada en què només un Déu pot salvar-nos. Fusaro pensa que hem de, contra Heidegger, recuperar Fichte i pensar que només el Jo pot salvar-nos, doncs només aquest Jo fichteà pot desfatalitzar el no-jo i per tant desemmascarar la ideologia actual de la immodificabilitat del mon. Això és restituir la seva dimensió col·lectiva al coratge i assumir com lema un Facere Aude, la sfida che l'eppoca della globalizaccione impone alla nostra virtú.