The Wind

 Torno a veure The Wind de Sjöstrom, el darrer films que feu a Amèrica, quan l'adveniment del cine sonor provocà el fí de la seva carrera americana. És una producció de 1928, cosa que significa que competí amb els primers films sonors. Per algun lloc he llegit que fou potser la darrera obra mestra del cinema mut. Realment els trenta darrers minuts són extraordinaris i possiblement la millor síntesi possible  dels desenvolupaments de l'expressionisme alemany i de la narrativa originada en Griffith a Birth of a nation; pel·lícula amb la que comparteix la protagonista, Lilian Gish, llavors l'actriu més reputada de Hollywood i possiblement la primera gran estrella femenina que provà la direcció de pel·lícules. Certament Gish tenia un magnetisme especial que encara conservava quan trenta anys després hagué de plantar cara al terrorífic Reverend Powell de The Nigth of the Hunter.

Sjöstrom explota aquí la capacitat del cinema per mostrar la natura, fugint de la mimesi amb el teatre. El vent és el títol i el protagonista del film, també el mitjà per mostrar la inestabilitat espiritual de la protagonista, associant així la natura i l'ànima humana en un vincle molt treballat a la literatura, però innovador i ambiciós en el seu context. No entenc molt bé, perquè aquesta pel·lícula no és  consideradada quan es parla de westerns, doncs encaixa a gairebé totes les definicions possibles (Comentant el llibre de Rosmini en varem parlar d'això) Potser, i malauradament, l'única explicació és que el protagonisme es centra en una dona que mai exerceix cap rol semblant als relacionats amb la masculinitat (com per exemple a Johny Guitar)