La ciudad sin luz és el primera part del darrer projecte literari de Juan Manuel de Prada, mil ojos esconde la noche. Retrobem el protagonista de Las mascaras del heroe que després de la guerra ha anat a caure a Paris on treballa en la secció de propaganda de FE. Aquesta primera part abasta des de molt poc abans de l'entrada dels alemanys a Paris fins al Nadal del 1941. Navales rep l`'encàrrec del comisari Urraca d'assolir la imbricació del exiliats espanyols, inclosa la molt nombrosa colònia catalana, a les activitats propagandístiques de Falange a l'exterior. La novel·la descriu doncs les peripècies de Navales per dur a terme la seva missió, cosa que inclou fer d'espia i delator, i això proporciona l'excusa per què apareguin a les seves pàgines quasi totes les figures claus de l'exili espanyol tenint especial protagonisme alguns com Gregorio Marañon, Carles Fontseré, Maria Casares o Pablo Picasso, del que s'ofereix una descripció extremadament desagradable però tampoc essencialment falsa. Hi són també de manera significativa figures com Serrano Suñer, E. Jünger o L.F. Céline
La novel·la anterior, las máscaras del héroe, era una gran novel·la vertebrada des de l'antagonisme entre la figura de Navales i la de Pedro Luís de Gálvez. Executat al final de la nostra guerra, Gálvez no podia ser-hi a Paris i la novel·la es ressent doncs mai no arriba a tenir la tensió del seu precedent. Potser la figura més propera a aquest rol d'antagonista és la d'Anna Maria Martinez Sagi, un personatge molt reverenciat i estudiat per Juan Manuel de Prada. Ana Maria Martínez era catalana, roja, lesbiana i poetessa i és l'únic personatge que sembla treure un fons humà de l'abjecte Navales. Les pàgines dedicades a explicar la seva relació són, des del meu punt de vista, les millors del llibre. El pitjor son les dimensions del mosaic que de vegades semblen convertir el llibre en una guia de l'exili espanyol. Aquest defecte no és una objecció per a lectura del llibre, jo llegiré la segona part ni que sigui per acabar d'entendre el personatge de Navales, una combinació de fill de puta absolut, entenent el filldeputisme com la culminació del ressentiment, un alter ego de Juan Manuel de Prada, que pel que sé em sembla un personatge aliè al filldeputisme, i al capdavall un home d'una lucidesa considerable. També val la pena esmentar l'emoció i el respecte amb el que Prada es refereix a l'afusellament del president Companys, la figura històricament més maltractada del país (fins i tot pels que en teoria són els seus successors). La prosa de Prada com sempre és exuberant tant en els moments en què vol expressar emoció, com aquells en els que s'expressa fàstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.