Tres notes rapides sobre la darrera Eurocopa

 

        He seguit amb el màxim interès i al final emoció, el desenvolupament de la darrera Eurocopa, que a guanyar Espanya el diumenge. La satisfacció pel resultat fou màxima, doncs he trobat a Luís de la Fuente un aliat en la meva concepció, que pensa essencialment el futbol com un joc d'equip. El futbol veritable té molt més a veure amb el passing game que no pas amb el dribling game. Espanya té tots dos, prioritzant essencialment el bloc. Per això ha pogut jugar molt millor que seleccions de més anomenada amb major qualitat individual però que col·lectivament només semblaven haver treballat opcions destructives (França i Anglaterra les més destacades en aquest sentit). El tema no és menor perquè és un efecte de l'hiiperindividualisme que és una de les nostres patologies més potents. Hom no veia possibilitats a Espanya perquè no tenia cap gran estrella (però sí al que és possiblement el millor jugador d'Europa) però això li ha permès donar una dimensió al joc col·lectiu impensable pels seus rivals (esment especial mereix Portugal, la seva rendició al culte a la individualitat li ha fet jugar tot el campionat amb un jugador menys)

            La final m'ha donat una gran satisfacció perquè jo he viscut set anys a Londres, cosa que significa en el meu cas dos mundials i una Eurocopa. Acostumat a viure a Catalunya on el tema de la selecció no despertava gaire interès, em sentia aclaparat per les explosions de patriotisme banal i fanatisme suscitades per la samarreta dels tres lleons. Des de fora em resultava còmic l'estupor amb el que vivien el contrast entre l'excel·lència, al capdavall tampoc tanta, dels seus jugadors i la mediocritat del joc i els resultats. La comicitat òbviament és fruit d'un sentiment de superioritat que mai no és corroborat. De petit, la selecció anglesa era una de les meves preferides, però ara és la que mès m'agrada veure perdre. De fet, però Anglaterra no ha variat en l'aspecte que em fa més por. Fa unes dècades la cerimònia de tocar l'himne era més viscuda com un tràmit. Ara en la majoria dels paissos fa una certa por veure-la, cosa relacionada amb que això d'Europa no està anant gens bé. En aquest sentit jo també veig una superioritat espanyola perquè si acceptem el fet que la lletra del himne és allò que canta la gent, lolololo, és evident llavors que són els que diuen menys tonteries.

            Vaig veure el partit a casa meva a Vilanova. Si hom passeja pel centre de Vilanova podria arribar a pensar que aquesta és una ciutat identificada amb l'independentisme. Si mira els resultats electorals ja veu que això no és ben bé així i si hagués estat diumenge a l'acabar el partit hagués pensat que estava a qualsevol altre ciutat espanyola. Molt temps després del partit es sentia el soroll dels petards i dels clàxons dels cotxes fent la desfilada triomfal. He llegit gent dels diaris del règim que es sorprenen. Possiblement perquè no saben coses més o menys bàsiques; la primera és que com va dir Montaigne, i Josep Pla va repetir fins a l'extenuació, la vie est ondoyante, la segona, derivada de la primera, és que quan hom força el moviment d'un pendul en un sentit, reprèn el sentit oposat amb la mateixa força.