The old oak

 

        The Old Oak serà possiblement el darrer film d'un Ken Loach molt proper a esdevenir nonagenari. El nom de la pel·lícula és el del darrer pub d'un poble prop de Durham, un lloc en un altre temps miner i on ara no hi ha res de res. Com que el lloc està buidant-se, la devaluació dels habitatges és paorosa, hi arriben un grup de refugiats de la guerra de Siria que són rebuts de manera hostil pels habitants del poble. La pel·lícula es centra en dos personatges, Yara, l'única del grup que parla un bon anglès, que no és ben bé el que parla la gent del poble, i T.J. Ballantyne, el propietari del pub, l'únic possible lloc de reunió un cop ha tancat fins i tot el centre parroquial. T.J. és, com la resta del poble, fills dels lluitadors, i perdedors, de les decisives vagues dels vuitanta que suposaren el triomf d'aquella desgràcia per a la humanitat anomenada Margaret Thatcher. El gran saló del seu pub, ara tancat i barrat, és un lloc de memòria d'aquesta lluita i quan Yara el veu, té la idea de fer menjars comunitaris per agermanar les dues comunitats. Evidentment el projecte és sabotejat pel sector més xenòfob del poble que són els client més fidels del pub.

    He llegit alguna crítica de mitjans de Madrid, ciutat amb un espai públic dedicat a la Thatcher, poc entusiasta amb la pel·lícula. Les acusacions són les habituals: maniqueisme i didactisme. Jo, en canvi, l'he gaudida molt. És evident que Loach no és allò que podríem dir un creador de formes. No ho ha estat mai i no ho serà en el seu cant del cigne. És un home format a la televisió i sempre ha treballat sobre els esquemes apresos a la BBC dels seixanta. Busca dir el que vol dir de la manera més eficaç i directe i el que vol dir, cal dir-ho ben fort, doncs en aquesta qüestió no hi ha equidistància possible. No hi ha cap raó ni cap emoció superior que fonamenti l'exclusió patida pels sirians al film. Els que busquen la solució als seus problemes mirant avall o al seu costat, no se'n sortiren mai. Però en el meu cas allò que m'ha fet sintonitzar més amb la pel·lícula no és la història dels sirians, sinó la del pub. Jo vaig viure set anys al Regne Unit i en aquell període cada dia tancava un pub com el de la pel·lícula. Si es va de vacances a Londres, aquest és un fet que pot passar inadvertit; els del centre plens de turistes segueixen funcionant. Però, en el meu barri, no gens perifèric, ja era un altra cosa i tots els que vaig conèixer a l'arribada varen acabar tancant; pobles com el de la pel·lícula ho van tenir encara pitjor. Pagar per una pinta quatre o cinc lliures està fora de l'abast de molts anglesos. No és que hagin deixat de beure, però ara beuen a casa, tots sols. La desaparició del pub significa la desaparició de la vida comunitària i així la classe obrera és substituïda per una aglomeració de perdedors. En el film els sirians són víctimes, però tampoc no estan tan lluny d'aquesta condició els habitants d'un poble víctimes d'un classisme institucional anàleg al racisme institucional d'altres països anglosaxons (Todd ha explicat això molt bé) i on moltíssims nens passen gana, encara que des d'aquí ens sembla difícil de creure i la pel·lícula mostra amb molta claredat.