Demy

         Una tarde que era a Barcelona, retardant l'arriscat moment de pujar al tren, vaig trobar a la Central aquest exemplar hors-de-sèrie de Cahiers de Cinema on hi ha un recull dels escrits relacionats de la revista amb l'obra del director francès i una reavaluació dels seus films feta pels crítics actuals. No cal dir que em vaig sentir molt content. Ahir a l'hora tardana vaig reveure la seva darrera pel·lícula, trois places pour le 26. Més enllà d'antigues devocions, com la de John Ford, la meva per l'autor de Nantes està creixent en els darrers anys i ja no n' és gaire lluny Algunes causes són òbvies, com per exemple el seu ús de la música de Legrand i la fusió del legat de Kelly, una altra devoció innegociable, i de la nouvelle vague. Ahir pensava a dues raons més que són les que avui vull consignar. L'etiqueta més fàcil d'adjudicar veient els seus films és que expliquen històries d'amor, d'aquestes que en diuen romàntiques, i això és evidentment cert, com és cert que cap altre tema ha estat tan utilitzat. Penso però que Démy és finalment molt diferent de les presentacions més convencionals. Allò que fonamentalment vol reflectir és el poder de la il·lusió, de la imaginació, com mitjà d'escapament d'una realitat asfixiant, la que viuen els seus personatges sempre de classes populars o d'aquesta classe mitjà que acaba sent la que pitjor viu, encaixada entre la seva manca objectiva de recursos i la cura de la seva imatge social. En el sentit més estricte del terme, el seu cinema doncs no té res de romàntic i si un s'ha cregut molt allò que explicava Heidegger de l'autenticitat millor que no el provi gaire.

    Demy no va rodar gaire i va tenir èxits de públic només un parell de vegades. No semblaria doncs encertat mostrar-lo com un autor que reflecteix l'esperit del seu temps. Certament no ho feu en termes estètics, sempre massa personal i poc preocupat pels gustos dominants del moment. Sí que però resulta congruent amb els que, com jo mateix, hem viscut la mort de Deu, primer, i la dels seus substituts després, revolució, progrés i totes les coses d'aquesta mena. Totes les seves pel·lícules apunten a un reconeixement de l'imperi absolut de l'atzar a la vida, un atzar que de vegades és benigne i d'altres cruel però sempre del tot aliè als criteris que podríem qualificar com a morals.