El naixement de la tragèdia (per acabar amb el Fedó)

        Després de la darrera sessió del curs sobre el Fedó vaig sentir-me impulsat a fer una relectura del Naixement de la Tragèdia de Nietzsche. Era un llibre que en un cert temps havia conegut bé perquè un dels cursos que vaig fer als darrers anys de carrera, era essencialment una lectura intensiva del text. Parlem doncs de fa gairebé quaranta anys, però la veritat és que la idea general que em va quedar a la memòria es corresponia força al que he anat retrobant. No ha estat però una experiència grata. Jo recordava Nietzsche com molt millor escriptor o potser ho va ser després d'aquest primer llibre de frases massa allargades. D'altra banda el llibre m'apareix com molt forçat, massa determinat a arribar on sap que ha d'arribar, tot i que entre mig es trobi farcit d'intuïcions i apunts il·luminadors. En general és mala cosa llegir els autors des d'un esquema previ per tal de demostrar una tesi general sobre el transcurs del tot. Normalment això deixa lloc a lectures poc honestes. El problema és que prendre una actitud oposada és molt difícil i quan es mira de realitzar el que acaba passant és que en lloc de servir els nostre propis prejudicis en servim els d'un altre.

    Pel que fa al propòsit concret que m'ha mogut a la lectura, allò que vaig constatar és que la tesi d'Ebrey sobre el Fedó, la idea que aquest diàleg és un intent de construir una alternativa a la tragèdia amb la definició d'un nous tipus d'heroïcitat, més que inspirada està directament manllevada del llibre de Nietzsche. Com a mínim, així llegeixo jo el final del capítol XIII, és a dir el centre exacte del llibre, on trobem aquesta formulació de Sòcrates com heroi alternatiu, aquesta idea retorna al final del capítol següent on la referència al Fedó és explícita. Pel que recordo, Ebrey no va fer massa explícit ni al curs, ni al llibre, aquesta filiació de la seva tesi, cosa que després d'haver conviscut amb l'autor la realització del curs, segurament cal atribuir més a un parany de la memòria, el mateix del que jo he estat víctima, que no pas a cap altre mena d'intenció.

    Des de les pàgines de Nietzsche la contraposició entre el missatge del Fedó i el de la tragèdia es pot mostrar amb certa claredat, tot i que tenint sempre present, que tant en un cas com en l'altre, Nietzsche parla de versions molt esbiaixades. De la tragèdia, centrant-se en allò que posa de relleu la dicotomia entre l'apol·lini i el dionisíac i enfosquint la resta, i d'altra banda centrant-se més en un socratisme, que no hauria de coincidir plenament amb el platonisme, que és una construcció hipotètica i que en la seva versió m'acaba resultant massa contemporània. Em sembla que des de la lectura de Nietzsche la contraposició gira fonamentalment entorn de dues qüestions. D'una banda, la tragèdia gira envers el caràcter transgressor i finalment antinatural del saber (aquesta idea més tard la desenvolupà elegantment Jan Patocka). L'exemple clar és l'Edip de Sòfocles, on l'aspiració al saber és contranatural i causa de la desgràcia per l'home. En aquest sentit el Fedó si és l'invers de la tragèdia perquè la recerca de la veritat és l'únic camí valuós, fins i tot si la veritat és inabastable La mateixa cosa la podríem trobar en el Prometeu d'Esquil. A Prometeu el saber és sacrilegi i hi ha un antagonisme entre els Deús i els homes, pel contrari, la tragèdia al Fedó implica uns Déus que sempre són benevolents. Per Nietzsche, la tragèdia ve de la necessitat del sacrilegi, a Plató no hi ha sacrilegi, potser perquè l'home no és prou important com per fer-ne. La jovialitat és un atribut platònic, si hom vol, amb un cert punt de cinisme. La ironia del filòsof que fa impossible la tragèdia és pensar la unitat originaria com un mite i, per tant, inabastable; en el llenguatge del Fedó això s'expressaria com la superació de la filosofia presocràtica, interpretable com la recerca d'aquesta unitat. Definir aquest cínica jovialitat com optimisme, el qualificatiu més emprat per Nietzsche per referir-se al socratisme, em sembla un judici de valor massa desenfocat. En altres termes podríem dir que la tragèdia és un univers estructurat i regit pel mite, mentre que la filosofia és desmitificadora, però la desmitificació obre més d'un camí. Un d'ells seria la creació de nous mites desenvolupada al cientifisme positivista que Nietzsche interpreta com el legat socràtic. Hi ha però la possibilitat de renunciar a la ingenuïtat. Fins al final, aquest camí no varen tenir esma de seguir-lo, ni Plató ni Nietszche.

        Hi ha un sentit però en el que parlar d'optimisme sí que resulta del tot encertat, sobretot sí considerem que en aquest moment Nietzsche és un schopenhauerià, és a dir un pessimista militant, Al Fedó no es parla mai el llenguatge de la redempció. Sòcrates no necessita ser redimit havent fet el que calia fer. En Nietzsche la redempció apareix més o menys vinculada a allò que ell anomena la consolació metafísica, Sòcrates però no necessita al final del cap consolació doncs està per sobre d'allò que els altres, per exemple els seus companys, viuen com a tràgic. En termes del Nietsche més desenvolupat això seria una mostra de manca d'estima per la vida i una negació dels instints més naturals. És obvi que el Fedó, pel que respecta al personatge de Sòcrates és un catàleg complet de conductes anti-instintives i que ni al Fedó, ni a cap altre diàleg, la vida mai no és mitificada. No sé del tot si això és així, però és com jo ho veig. Potser orientalitzo.