Viridiana

        Torno a veure Viridiana, el record era molt viu i m'havia quedat una idea molt fidel de la pel·lícula. Quan fa poc parlava de Nazarin, deia que Viridiana era una adaptació de Galdós però això és inexacte. Galdós fou al punt de partida, en concret l'anècdota parteix de la seva novel·la Halma on la protagonista fa una acció semblant a la realitzada per Viridiana i això es volia enllaçar amb una continuació de Nazarin. Finalment però es treballa sobre un guió original i tot i que estigué present Paco Rabal el seu personatge era diametralment oposat al de la primera pel·lícula. Parlava fa uns dies del talent narratiu de Buñuel (que es fa del tot evident comparant un chien andalou amb qualsevol altre film surrealista) i en aquest film es torna a fer manifest, però evidentment el film és molt més apreciable pels que recordem o hem viscut, ni que sigui de refilada, el context en el que es va fer. Viridiana és difícilment intel·ligible pels que no tenen una cultura religiosa amb un mica de gruix (això de vegades també li passa a Hitchcock) cosa que és el cas més freqüent a hores d'ara. Sense recordar el nacionalcatolicisme hom no pot acabar de fer-se la idea del que suposà que la catòlica Espanya presentes un film on una novícia indueix un familiar al suïcidi, es recreava en clau profana el darrer sopar (mentre escric això tinc al meu darrera la reproducció que hi havia al menjador de casa dels meus pares com a quasi tots els menjadors) i el final feliç era un menage a trois del qual la novícia era un dels vèrtexs.

        Tot i que el film fos un triomf d'una determinada resistència cultural Viridiana és una pel·lícula radicalment pessimista i de fons molt escèptic. La història de Viridiana, com la del pare Nazario, és la d'un complet fracàs: el missatge evangèlic resulta inaplicable a la vida real. Però el personatge oposat, el cosí Jorge interpretat per Paco Rabal, tampoc ens es presentat com una figura gaire simpàtica; és el representant si voleu de les idees il·lustrades i com a tal oscil·la entre un egoisme, oposat a la caritat de la cosina, estèril i tancat en si mateix i unes bones intencions, al capdavall insuficients (com es mostra a la magistral escena del gos al clip de més amunt). Viridiana és la primera gran figura femenina del cine de Buñuel, com els personatges que després faria Deneuve una figura propera a la frigidesa, però d'un atractiu sexual irresistible que li serveix per realitzar les seves paleses inclinacions sàdiques.