Confeti

 

    Confeti és la darrera novel·la de Jordi Puntí, És el fruit d'un programa d'ajut que li ha permès dedicar-se a l'estudi de la vida de Xavier Cugat i documentar-se àmpliament sobre el a hores d'ara, em penso, prou oblidat músic gironí. El llibre està explicat des del punt de vista de Daniel, fill d'una rica família neoiorquina que coneix Cugat a la travessia que el porta des de l'Havana a Nova York el 1915 Més endavant pràctica el periodisme, entre la crònica d'espectacles i la premsa del cor, cosa que li permet seguir la seva carrera més de prop. Escriu després, ajudat pel mateix protagonista, l'autobiografia de Xavier Cugat i finalment assumeix, ajudat pel fet que amb els anys van desenvolupant una gran semblança física, viure per Cugat els anys que li van faltar per assolir el seu propòsit de viure un segle just, doncs Cugat havia nascut l'u de gener de 1900 ( que de fet no és el primer dia del segle XX)

    Tota la meva generació té un record de Cugat no com a a músic, sinó com un vellet que sortia a la tele per explicar històries, pretesament viscudes per ell; els seus records. Tots aquests records apuntaven al propòsit de mostrar no que Cugat havia estat una figura important en el show bussines americà, sinó que era la figura més important i decisiva. No calia tenir gaire sentit crític per adonar-se que fantasiejava molt. Aquest és el punt de vista del narrador i a traves de la seva narració, s'explica no només la vida real de Cugat sinó la construcció del que ell anomena la galeria dels records inventats. La perspectiva de Puntí però no vol fer Cugat una excepció. Tots experimentem la nostra vida com una ficció. Com ens ensenyà Hume, des d'un punt de vista vital, la imaginació és l'únic que compta i el fonament cert d'un jo que, com la metàfora que dóna títol al llibre, no és gaire més que confeti.

    Per atzar he llegit seguides dues obres que són perspectives biogràfiques sobre dos figures capitals del segle passat, ambdues gironines i totes dues força egocèntriques: Josep Pla i Xavier Cugat. Tots dos coincideixen en haver-se esmerçat a fons en la construcció d'un personatge. Cugat tingué un èxit indubtable en alguns temes, per exemple guanyant diners, que Pla podria haver envejat. La posteritat li ha deixat un lloc millor al de Palafrugell, però no estic segur que a Cugat això li interesses especialment. Allò cridaner però són les diferències. Pla fou un home incapaç de ser feliç. La narració de la seva existència es la d'una decepció i desil·lusió gairebé permanents. De fet, si en algun moment la felicitat podia sentir-se a prop, ell s'afanyava a boicotejar-la. És difícil saber si Cugat va ser realment feliç, però mai no va defallir en la pretensió de fer veure als altres que ho era (de fet, aquesta és l'essència de com l'Amèrica del seu temps entenia el negoci del show business). Potser això té relació amb el fet que per Pla no hi hagué cap altre finalitat vital més important que la seva literatura, mentre que per Cugat la música només va ser una eina d'autofirmació. Hom ha volgut escriure una història de la literatura catalana sense Pla i el temps ha mostrat que això era impossible. Cugat obrí el camí i feu possible el que després han estat músiques com el latin jazz i els ritmes caribenys però tot i així s'ha quedat superat pel que ell mateix va possibilitar.