Montaigne i filosofar com aprendre a morir (no havia acabat amb el Fedó)

 

        El dinovè assaig de Montaigne està dedicat a la reflexió sobre la noció de la filosofia com aprenentatge de la mort, de morir i d'estar mort, tot i que Montaigne, inserit a la tradició hel·lenística, l'atribueix a Ciceró. Llegint-lo hom se n'adona que Filosofia com meditatio mortis té dos significats plausibles: preparació de l'anima per a una vida deslligada del cos o aprenentatge de l'única saviesa realment important i fonamental per a la vida. Només la segona és la que realment podem considerar i és l'única que Montaigne contempla al seu assaig. La primera, relacionada amb la religió i amb una lectura possiblement poc fidel del Fedó, està fora de l'abast de les seves consideracions. Pel que fa a la segona, la coincidència és més pràctica que teòrica; hi ha un comportament propi del savi, la mort de Sòcrates és la que millor el reflecteix, però la justificació d'aquest comportament no és del tot la mateixa. Montaigne es fonamenta a la idea estoica de la superioritat del Kosmos sobre l'individu que només és una petita part, la cura de la qual està sempre subordinada a la d'allò més gran. Aquesta idea no és al Fedó, tot i que sí es troba clarament a altres diàlegs platònics com les Lleis. Com dirà en un assaig posterior, juzgar de la muerte ajena, el problema de la por a la mort neix de prendre's un mateix massa seriosament. Aquesta ponderació de la insignificança individual es fa des d'una metafísica no sols diferent, sinó en un cert sentit oposada a la del Fedó.

    En tot cas, encara que les raons de fons siguin diferents Montaigne reprodueix molt bé el sentit del que fa Sòcrates quan afirma, cito segons la versió castellana de Jordi Bayod, que Quien ha aprendido a morir ha desaprendido a servir. (Hegel també devia haver llegit aquest assaig), perquè efectivament el Fedó és un homenatge a la llibertat de la figura que tot estar empresonada és lliure d'una manera gairebé inconcebible pels seus companys (i aquesta impossibilitat és segurament el problema fonamental abordat al Fedó). La por a la mort esclavitza, sovint paralitza, i en canvi la seva assumpció és un esperó, doncs sabent què la seva possibilitat està oberta en tot moment, cal intentar no deixar tasques pendents: las muertes mas muertas son las mas sanas. Llibertat pot significar també no haver de dut mascara, aquí Montaigne assenyala un tema , implícit en el Fedó però explícit en un diàleg com el Gorgies: el moment de la mort és aquell en què ja no es poden dur mascares, on cap ja es pot sostenir.

    A la reflexió de Montaigne hi ha una altra idea fonamental que no té gaire a veure amb Plató, però amb la que l'autor de la Republica segurament no diferiria, i sí amb la nostra condició de fills del hobbesianisme, de la que parlàvem a l'entrada dedica al llibre de Fusaro sobre el coratge: L'acceptació de la mort de Montaigne està vinculada a una negació de la possibilitat del progrés. Ens diu que qui ha viscut un dia o un any, ja els ha viscut tots, mentre que nosaltres estem sempre animats, per la nostra lectura de la història, a pensar que el futur serà diferent del passat. Estem neguitosos per allò que haurà de venir, quan no pot ser res més que el que ja ha passat. En aquest sentit concret també es pot dir que amb la mort no ens perdem res.