La défaite d'Occident

 

Finalment he completat la lectura de la défaite d'Occident, el llibre del que parlava explicant el meu darrer viatge a Paris. El llibre diu moltes coses i jo soc massa mandrós per fer un resum que li faci justícia. En tot cas aquesta feina està realitzada aquí i també aquí. Resumint molt la idea de Todd és que la guerra està decidida. Acabarà amb una victòria de Putin que sobretot farà palesa la decadència dels EEUU en marxa des de fa cinquanta anys. Es farà evident l'esgotament d'una Europa composta per nacions al límit de la dissolució per la seva regressió demogràfica i per la pèrdua del seu prestigi intel·lectual; de la seva impossibilitat de convertir en referents per a la resta del planeta els valors occidentals; els valors de la il·lustració han deixat de ser universals, per això fora d'Europa tothom és del tot indiferent a la proclama de què la causa d'Ucraïna és la causa de la humanitat. Todd és inicialment un estudiós de la demografia però finalment el llibre acaba sent un contundent testimoni del fracàs de la il·lustració. La decadència d'Occident ha estat paral·lela a l'esfondrament de les creences religioses. La història d'Occident és el transit d'unes societats vertebrades des de la religió, és a dir l'acceptació d'una sèrie de veritats infrangibles, al nihilisme consumat que suposa identificar una afirmació falsa com vertadera; parla concretament de la ideologia trans. És clar que entre la suspensió de la raó que exigeix el mite i l'escepticisme absolut en podem trobar un gran nombre de postures, tantes segurament com autors prominents hi ha a la història de la filosofia, però cap sembla capaç d'articular una proposta políticament factible, potser, perquè, i aquí ens podem recolzar a Hume, Nietzsche i Plató, l'home és un animal al que li cal creure. Si no té res a creure entrem a l'època del darrer home o del nihilisme consumat:

L’une des grandes illusions des années 1960 – entre révolution sexuelle anglo-américaine et Mai 68 français – fut de croire que l’individu serait plus grand une fois affranchi du collectif (mea culpa, mea maxima culpa !). C’est tout le contraire. L’individu ne peut être grand que dans une communauté et par elle. Seul, il est voué par nature à rétrécir. Maintenant que nous sommes libérés en masse des croyances métaphysiques, fondatrices et dérivées, communistes, socialistes ou nationales, nous faisons l’expérience du vide, et nous rapetissons. Nous devenons une multitude de nains mimétiques qui n’osent plus penser par eux-mêmes – mais se révèlent quand même tout aussi capables d’intolérance que les croyants d’autrefois.

Todd descriu el moment occidental com estadi cristià zero, del qual són indicadors la desaparició dels batejos, la tria massiva per la incineració i l'equiparació del matrimoni homosexual amb l'heterosexual. A l'estat zero de la religió la societat no port construir un ideal de jo a l'individu i hipotetitza que acaba definint una moralitat zero que seria la de la política exterior americana (això està escrit molt poc temps abans de la invasió de Gaza).

Per bé o per mal, la història d'Occident en el temps de la il·lustració ha estat lligada al desenvolupament de la noció d'estat-nació que per Todd és menys un efecte de la revolució francesa que de la reforma protestant, la qual ensenyà a llegir la paraula de Déu en la llengua de cadascú (primer pas per pensar-se una nació escollida) L'universalisme de la revolució francesa fou després un bon mitjà d'estendre aquest prejudici. Els estats-nació estan desapareixent a Europa per la desintegració dels espais econòmics homogenis i per la desaparició de les classes mitjanes i a uns EEUU que no ha superat mai la crisi dels seixanta i ha acabat esdevenint un empire privé du centre et de projet, un organisme essentiellement militaire dirigé par un groupe sans culture (au sens anthropoligique) qui n'a plus comme valeurs fondamentales que la puissance et la violence. (el padrí d'aquest grup seria possiblement Leo Strauss) Enfront d'aquesta situació del món occidental, Rússia tot i tenir problemes evidents no és la catàstrofe que es descriu des d'Occident. Certament els russos viuen pitjor que els europeus, però cal considerar d'on venen, de l'esfondrament absolut de l'època d'Ieltsin. quan pensaven que podien esdevenir occidentals. La remuntada ha estat notable i en realitat mai no han estat millor. En aquests moments la taxa de mortaldat infantil en Rússia és superior a la dels països europeus importants però més baixa que la dels EEUU. Hi ha un altre dada que em sembla cal retenir: el percentatge d'alumnes russos que estudien enginyeria és del 23,4%, als EEUU del 7,2%. Els americans i els europeus prefereixen diplomar-se en dret i en economia, treballs, no ens enganyem, essencialment parasitaris. Tot i que en el cas des americans productors de la moneda del mon, el dolar, i per tant amb la capacitat de crear riquesa del no-res, tota altre activitat esdevé poc atractiva.

La desintegració del poder americá és un dels temes bàsics del llibre. Todd reconeix aquesta constatació com dolorosa, perquè hi ha molt de positiu aportat històricament pels americans (en el meu cas, la seva empremta en la meva educació, des del cine a la música, és innegable i irrenunciable). La seva tesi fonamental és que l'alliberament dels negres ha tingut com a conseqüència la desorganització de la societat americana, en la qual el racisme tenia un caràcter estructural; allò que feia possible considerar la igualtat entre els blancs era la separació radical dels negres. De fet el racisme contra els negres era el primer tret cultural adoptat per minories com la irlandesa o la italiana. L'altre punt important de la seva anàlisi de la realitat americana és la constatació de la decadència de les seves elits, evidentment relacionada amb el retrocés general del seu sistema educatiu. Les elits americanes es guien més per impulsos provinents de les xarxes locals que no pas per un sistema d'idees coherent i per tant la pulsió de violència acaba sent més decisiva que l'avaluació racional de guanys i pèrdues. La fortuna americana ha estat que la desfeta de la URSS, per la seva dinàmica pròpia, ha servit per amagar la seva decadència.

La globalització és un altre dels elements considerats per Todd. Des del seu punt de vista l'essència de la globalització ha estat una re-colonització on els EEUU han substituït els britànics. El problema és que en la mesura on ha volgut consolidar-se ideològicament ha fet més palès el contrast entre unes estructures familiars, prou desintegrades, com la dels occidentals i les de la resta del mon. Un contrast que explica perquè la resta del món s'estima més Rússia. L'efecte més sorprenent de la globalització ha estat la creació d'una plebs que viu del treball infraremunerat dels xinesos i d'altres pobles del mon, sense els quals el nostre nivell de vida no podria ser sostenible, un resultat inimaginable per Marx o Engels. En el nostre estat de capitalisme els electors populars són extractors de plusvàlua a escala mundial: Ainsi qu'Engels et Lénine l'avaient pressenti, le libre-échange corromp, mais nous pouvons ajouter: le livre-échange absolu corrompt absolument

Fent un balanç personal Todd ajuda a veure clar allò que per a mi és l part més dolorosa de la guerra: la constatació de la mort d'Europa com a projecte polític. Un fet innegable i molt dur per a algú com jo que no es sent còmode sent català ni espanyol. Possiblement però algú com jo, format des de l'estudi de la filosofia, tendeix a a tenir una visió massa idealitzada d'Europa, cosa que en primer lloc significa donar realitat a un terme que té molt de mític. Geogràficament l'Europa de l'Est és Europa, però en termes socials i econòmics ha estat el primer "tercer món" de les grans potències occidentals. En tot cas el llibre és contundent en mostrar la dependència d'Europa del EEUU que es fa evident em coses com el retrocés dels sistema bancari suís (la tria de les oligarquies europees per altres paradisos fiscals, significa posar-se sota el control americà) fins al punt de plantejar que podem esdevenir una mena de segona Sudamèrica. Internet ha estat un mitjà essencial per mantenir aquesta dependència com ho és l'OTAN, molt més un mecanisme de control d'Occident que no pas de defensa.

Un altre punt que m'afecta molt íntimament, considerant que una de les poques coses de les que estic satisfet en la meva vida és la d'haver ajudat a anar a la Universitat a gent que mai no li havia tocat (de fet és també el meu cas), és la paradoxa assenyalada per Todd de què aquest avenç de la igualtat suposa una societat menys igualitària i que s'ha acabat creant una realitat oximorònica i d'impossible gestió social: una elit de massa. Una altra paradoxa no menys potent és que, com ha passat als EEUU i està passant en Europa, el progrés educatiu causa una regressió educativa perquè fa desaparèixer el valors favorables a l'educació.

M'han interessat especialment les pàgines dedicades al Regne Unit, país definit per una paradoxa sorprenent. Si els països protestants tendeixen al racisme, UK sembla ser una excepció. La possibilitat d'un jove blanc d'anar a la Universitat és d'un 33%, d'un negre del 49%, d'un asiàtic del 55%, d'un asiàtic xinés del 72%. No es pot parlar de racisme en el Regne Unit. Però bàsicament és perquè no cal. El classisme ha fet i segueix fent la seva funció. L'objecte de l'odi en el Regne Unit és el poble treballador de classe baixa i això ha estat reflectit perfectament en el Brexit. L'evolució del Regne Unit concorda perfectament amb les idees introduïdes per Todd. L'home ideal del neoliberalisme de Thatcher és un protestant zero i l'època de Blair significa ja l'alliberament absolut de l'ètica protestant. L'esfondrament del quasi perfecte bipartidisme britànic és conseqüència de la desintegració del sistema religiós, perquè la dualitat política reflectia l'oposició entre l'església anglicana i el de les sectes no conformistes, una diferència sense sentit després de l'esfondrament de les creences religioses.