It's always fair weather

 els tres minuts de Charise

El solo de Kelly

It's always fair weather és el tercer film realitzat per la parella Kelly-Donen. És molt menys coneguda que les altres dos, fou un fracàs econòmic i ni tan sols fou estrenat a Espanya. Certament no suposa ni l'explosió de joie de vivre que caracteritza On the Town ni té la Gràcia, en el sentit més seriós del terme, que caracteritza Singing in the rain. També resulta decebedor que en un film on la protagonista femenina és Cid Charisse, només balli en una escena. Fins i tot podem considerar que la gran escena de Kelly resulta massa elaborada i acaba sent menys expressiva que el seu mitic ball sota la pluja. Tanmateix no és un film gens menyspreable i potser és el millor dels guions amb el que tots dos treballaren. El film explica la història de tres amics (interpretats pel mateix Kelly, Dan Dailey i Michel Kidd) que en acabar la guerra es citen deu anys després al bar de New York on s'acomiaden, tot desafiant el cambrer que considera acabada llur relació. El retrobament es produeix però d'entrada és un fracàs i sembla il·lustrar el dit shakespearià, utilitzat al film, de què Most friendship is feigning. Tots tres han canviat i l'antiga comunitat ha desaparegut. El film però va més enllà de mostrar-nos la mutabilitat del jo. Com es reflecteix en els personatges de Kelly i Dailey, (el personatge de Kidd està menys desenvolupat segurament perquè kidd era un ballarí i coreògraf excepcional però estava mancat d'experiència com actor) allò que realment no suporten dels seus companys és que els miren com eren abans, traint la seva determinació d'oblidar el que havien volgut ser; ignoren la mascara que han estant construint durant deu anys; aquesta tasca que per resumir anomenem viure. La reconciliació es produirà perquè la peripècia del film els durà finalment a lluitar junts, però essencialment perquè aprenen a suportar-se a ells mateixos. Tanmateix el final feliç no és del tot optimista. Ningú proposa tornar a reunir-se ni l'any vinent ni en déu anys. La part de comèdia està introduïda per les escenes relacionades amb el món televisiu, nou llavors i sobre el que Kelly i Donen fan una mirada tan irònica com la que havien fet sobre el cine mut en el film anterior, però sense la tendresa que mostraren llavors. A diferència dels altres dos, varen utilitzar en aquest film el cinemascope i en tragueren partit sobre tot en els balls, molt fins, dels tres protagonistes, en els quals comparteixen un espai psíquic, doncs sovint els números musicals s'insereixen més en els pensaments dels protagonistes que no pas en l'acció mateixa (tot i que als films anteriors ja s'havien utilitzat balls com a expressió de pensaments)