Els Watson

 

     The Watson fou una novel·la escrita per Jane Austen que mai no va arribar a finalitzar per raons que es ignoren. Si que és cert que en una biografia de l'autora escrita pel seu nebot es dona noticia de com tenia pensat desenvolupar la trama i quin era el final projectat. Amb aquest material Laura Wade ha escrit la seva versió teatral de la novel·la. L'heroïna de la novel·la és Emma, una noia de 19 anys, que ha de tornar a la llar familiar quan la tieta que l'havia acollit a la mort de sa mare contrau un nou matrimoni i es desfà d'ella. A la llar familiar hi ha tres germanes solteres més grans. El pare no està en bona situació econòmica i no hi ha dot per a cap. Les perspectives doncs són ben magres. Tanmateix a la primera festa de la societat local, on és l'única germana que pot anar, causa una molt bona impressió a Lord Osborne, un jove cap de la família més notable de la  contrada. Lord Osborne no és gaire atractiu i Emma es sent més atreta per l'antic tutor de Lord Osborne el reverend Howard. Jane Austen no escrigué gaire més i fins aquí abasta la primera hora de la representació, una il·lustració, per tant de l'obra d'Austen, representada de manera solvent reflectint molt bé l'esperit de l'obra. L'acció però ha de seguir. Howard i Emma es troben i potser la impressió d'Emma ja no és tan positiva enfront de l'austeritat defensada pel reverend, massa calvinista pel gust d'una noia acostumada a viure bé. Així no resulta estrany que a la següent escena quan Lord Osborne es decideix a a demanar la mà d'Emma aquesta accepti decidida. (La intenció d'Austen era que ella refusés aquesta petició per, després de moltes dificultats, casar-se amb el reverend Howard). És en aquest moment quan apareix la veritable protagonista de l'obra de teatre. Una criada, que Emma pensa que pertany al servei del seu germà i la seva cunyada acabats d'arribar, la convenç d'ajornar la resposta un dia, per complir els costums, i quan estan soles intenta persuadir-la de què no caigui al parany de fer un matrimoni sense amor. La criada no pertany al servei del germà i no és cap criada, sinó que és la pròpia Laura Wade. Laura li explica a Emma que és un personatge d Austen i que ella hi és per a ajudar-la a trobar un final per a la seva història inacabada. Emma es sent incomoda enfront d'algú que sembla conèixer els seus pensaments millor que ella mateixa i que té una pretensió clara de decidir el seu futur (recordem que el tret més característic d'Emma és la seva independència). Aquest moment en que la representació esdevé metateatral està escrit de manera molt brillant i excel·leixen les dues actrius tant Emma (Laia Manzanares) com Laura Aubert (Laura Wade). El problema però és que la resta dels personatges han pogut sentit la conversa i també volen dir la seva. Així acaba la primera part.

A la segona part Laura apareix vestida a la manera contemporània, amb uns texans que causen l'admiració dels personatges masculins, i ha d'enfrontar-se a uns personatges que no acaben d'estar content amb els designis de Wade i Austen, qüestionen la legitimitat de la continuació projectada per Wade (podem estar segurs del testimoni de la familia de Jane Austen?) i tampoc veuen del tot clara la immortalitat proporcionada per la ploma d'Austen (especialment el nebot del reverend amb cap desig de tenir per sempre onze anys i no poder conèixer dones ni beure cervesa). La discussió esdevé filosòfica i emprant els arguments de Hobbes, els que creuen que cal sotmetre's als designis de Laura per defugir l'anarquia, i els de Rousseau, els que volen sobretot preservar la seva llibertat, es produeix una votació on guanyen, per un vot, els segons. Laura es col·lapsa i els personatges comencen a prendre opcions que mai no haguessin estat contemplades per Austen. El col·lapse de Laura és explicable doncs al capdavall els personatges són projeccions de la seva ment, (al llibre realment només apareixen ben definits Emma i la seva germana Elizabeth) cosa que pot constatar quan veu que tots saben les claus del seu mobil, malgrat que certament no saben per a què serveix.  També per aquesta raó, prenen decisions coherents amb una lògica contemporània malgrat que tots s'escandalitzin per la vida real de Laura, la qual per exemple és mare de dos fills sense haver-se casat amb la seva parella (és clar que Laura no s'ha casat per la mateixa raó per la que tots ells es volen casar: fer el que fa tothom). Tot plegat deriva en una situació anàrquica expressada en un ball, contrapunt absolut del que veiem a la primera part de l'obra. Abans en un altre gran moment Emma i Laura tenen un enfrontament molt directe quan Emma, a la que Laura exigeix coherència com a personatge, li fa reflexionar a l'escriptora sobre el sentit del seu treball d'escriptora i Laura expressa un seguit de sentiments paradoxals; vol homenatjar a Austen tot i sentir-se certament inferior. Utilitzant un llenguatge girardià podríem dir que Austen és la seva mediadora, encara que de fet Jane Austen mai no va poder saber que era ser Jane Austen ( no pogué identificar-se com l'autora de les seves obres que, en tot cas, varen triomfar després de la seva mort)

L'obre no sosté sempre la brillantor dels seus moments més àlgids, però el conjunt és un espectacle de primer nivell que no desmereix els del seu lloc d'origen, i que fa honor a la majestuosa sala gran del TNC. A més de les dues protagonistes hi ha 17 actors més, molts de primer ordre i a quasi tots se'ls dóna un bon moment de lluïment. Com diu al clip de més amunt Laia Manzanares hi ha molta diversió però també un exercici de reflexió literari que jo he sentit com de molta vàlua. Espero que l'espectacle tingui més recorregut després d'aquests dies al TNC, en què les entrades ja estan completament exhaurides.