I girasoli

 

El mateix any que el jardí dels Finzi Contini Vittorio de Sica va fer un altre film I Girasoli. Si el repartiment del primer no era gran cosa, aquí tornava a tenir la parella formada per Loren i Mastroianni. La pel·lícula explica la història d'Antonio i Giovanna, una parella que es coneixen en el temps de la segona guerra mundial. Antonio és un home mancat de tota vocació bèl·lica però es enviat al front rus, on se'l dóna per desaparegut. Giovanna no accepta la mort de l'home que estima i anys després, la pel·lícula no és precisa cronològicament però sabem que ha mort Stalin, Giovana va a Rússia a buscar-lo i, molt inversemblantment, el troba casat amb una noia del país i pare d'una nena. Se'n torna decebuda al seu país i un temps després Antonio torna a Itàlia a buscar-la per descobrir que ella té un altre parella i és mare d'un nadó. Antonio decideix tornar a Rússia i ella l'acomiada a l'estació de Milà, en un escena que em recordà molt el final de les parapluies de Cherbourg. Si Demy tenia a Michel Legrand, aquí fou Henry Mancini l'autor de la banda sonora. El film fou la primera coproducció entre un país capitalista i la URSS i per això està rodat a la seva part central a Ucraïna, comptant en el seu repartiment amb actors soviètics. Pel meu record, ofereix una perspectiva sobre la guerra molt diferent de la que fins el 1970 s'havia mostrat a les pantalles, incidint en el dolor causat a les gents ordinàries sense vocació heroica ni compromís ideològic. (exceptuem potser el Dr. Zhivago de Lean que fa una mirada anàloga sobre la revolució rusa  i que també és molt relacionable amb aquest film, tot i que Lean no va tenir cap possibilitat de filmar a Rússia) Aquest compromís i la fluïdesa de de Sica com a narrador, que converteix els gira-sols en una bonica metàfora del caràcter efímer de l'existència humana, permeten obviar allò que la pel·lícula com a producte té de molt calculat i conforma un film que val la pena veure, tot i que em sembla que la segona part, on hi són les millors escenes per Loren i Mastroianni, és millor que la primera, excessivament improbable