L'obra pòstuma de Trias: De Cine. Aventuras y extravios

 

    Eugenio Trias va morir el febrer de 2013. Pocs mesos després va ser publicat el seu llibre De Cine. Aventuras y extravios. Jo llavors vivia a Valladolid. Imagino que en alguna visita a Barcelona, me'n vaig comprar un exemplar que ha quedat perdut al meu pis de Gran Via fins que l'he retrobat a la mudança. Més de deu anys després ja l'he llegit. Jo tinc un deute de gratitud amb Trias pel que va suposar per mi la lectura a començaments del vuitanta de, lo bello y lo siniestro que a més de ser objectivament un molt bon llibre em va donar recolzament moral i autoconfiança, tot mostrant que la devoció per directors com Hitchcock no sols era respectable, sinó que estava perfectament fonamentada. Precisament l'any abans al de la seva mort l'enquesta, molt canònica entre la cinefília,de Sigth & Sound havia decidit considerar Vertigo, el film des d'on desenvolupava la noció de sinistre, com el film més important de la història. Malgrat aquesta bona predisposició el llibre m'ha resultat decebedor. Trias parla de moltíssimes pel·lícules però no va gaire més enllà de fer un resum de cadascuna d'elles, per la qual cosa el llibre acaba essent com una gran col·lecció de sinopsis. Fent una lectura positiva la lògica d'aquesta manera de fer es pot defensar afirmant que al capdavall allò que ofereix el cine no es pot mai acabar d'expressar en paraules (Vertigo seria, per exemple, un cas molt clar. La trama en ella mateixa no té de fet gaire sentit). Fent una lectura negativa allò que trobem es pot definir com una operació comercial del Circulo de Lectores.

A l'epíleg, en una actitud típica del cinèfil que indiscutiblement era Trias, prova d'establir allò que constituiria el seu canón, a la manera de Sigth & Sound tot i que no vol tant parlar de pel·lícules com de constel·lacions, és a dir obres d'un director tot i que centrant-se en una pel·lícula determinada com la més representativa. Comparant amb l'actual de Sigth & Sound hi ha moltes coincidències però també algunes diferències interessants. En primer lloc esmenta autors més aviat obvis i molt representats a la llista de la revista britànica: Orson Welles, Alfred Hitchcock, Ingmar Bergman, Andrei Tarkovski, Francis Ford Coppola i Stanley Kubrick (tot i que jo no diria que el millor Kubrick sigui Eyes wide Shut). Inclou dos autors clàssics més aviat oblidats a la llista de Sigth & Sound: Fritz Lang i Luis Buñuel. Dels autors contemporanis també inclou David Lynch. No es fa esment però dels altres autors contemporanis que col·loquen un film entre els deus primers: Wong Kar-Wei i Claire Dennis. Tampoc sembla que tingués notícia de què el millor film de la història havia estat rodat per Chantal Akerman. A la llista de Sigth & Sound el desè film és Singing in the rain. Trias no l'esmenta mai però tampoc cap altre musical ni cap altre comèdia. Aquí jo veig un problema.  Tampoc hi és John Ford, cosa que em sembla reflecteix algunes de les limitacions que jo crec trobar a la figura de Trias. Trias és del cinèfils que pensa que el cine és essencialment americà i això es fa palès quan defineix una constel·lació pel cine italià, en la que esmenta a Rosellini i Antonioni però no a Fellini, i una altra per al cine japonès, on hi són la trilogia de Mizogouchi, Ozu i Kurosawa, tot i que jo personalment penso que els dos darrers cineastes tenen bastant poc a veure més enllà de la seva nacionalitat comuna i que tots dos han fet pel·lícules magnifiques.