Retorn al passat amb les Provincianes

 

L'anterior cop que vaig llegir les Provincianes va ser fa trents-set anys quan havia de preparar un treball sobre un tema de filosofia política moderna per una assignatura impartida per J.M. Bermudo i vaig triar la figura de Pascal. He tingut curiositat per rellegir aquest treball quasi una vida després. La primera cosa que m'ha sorprès ha estat física, la molt bona qualitat apreciable al tacte del paper emprat. Com que comprar paper bó no estaven entre les meves despeses prioritàries el 1987 suposo que aquest és un altre signe de la degradació de tantes coses, evidents, però de la que ens costa adonar-nos. El 1987 jo era un jove amb certa capacitat d'entusiasme i llegint el treball recordo que havia fet un esforç de documentació sobre que era el jansenisme, una qüestió a la que fins ara no he tornat. En aquella època, en Jordi Sales ens advertia que si alguna vegada creiem estar formulant alguna cosa nova, desconfiéssim, perquè segur que un italià ja l'havia dit. Als darrers dos anys jo he fet unes quantes anotacions sobre la diferència entre el jo íntim i el jo social. No és que fos tan ingenu de pensar que eren originals, però allò que no recordava en absolut és que aquesta dualitat estructura el pensament de Saint-Cyran que és potser l'autor més decisius del jansenisme (incloent el mateix Jansenius. En aquella època el seu Augustinus fou un límit per a mí. Ni me'l vaig llegir ni hagués estat possible. Tampoc ho van fet la major part dels Jansenistes, Pascal inclòs)

Algunes coses del treball segueixen tenint interès. Si la secularització ha estat la clau de la història intel·lectual europea als darrers segles, l'avaluació que Pascal fa de l'activitat jesuítica té una importància considerable doncs en un cert sentit els jesuïtes són desencadenants d'aquests procés. Al començament de l'edat moderna, quan es consolida un model de vida urbana, el cristianisme ja havia deixat de ser l'element fonamental d'atribució d'identitat. La resposta jesuítica és un intent d'adaptació a aquesta nova realitat i això és el que expressa la seva casuística i l'intent de fer moral específiques per a cada rol específic. La projecció política que establíem llavors també encara em sembla pertinent. El fons de la lluita entre jansenistes i jesuïtes en el fons consisteix en considerar si la teoria d'Agustí segueix sent valida. En contra de les aparences, i jo crec que d'una manera encertada, la lectura d'Agustí feta pels jansenistes suposa la separació entre església i estat. La pràctica jesuítica al contrari es basa en la direcció de les consciències i acaba avantposant els drets de l'estat als de la religió i justifica aquesta superioritat simplement en el fet de què ja en aquell moment l'estat era més fort. Pascal denuncia que el triomf de la moral jesuítica, on es relativitza el paper de la família, es qüestiona la propietat privada i es justifica l'homicidi, implica crear una situació d'anomia i es permet de manera licita la sospita de si aquesta anomia no és més una manera de justificar la unió de les dues espasses. La lluita entre jesuïtes i jansenistes apareix així com una anticipació del que després serà la lluita entre el totalitarisme i la defensa de la consciència individual que era l'estàndard dels jansenistes i que el totalitarisme necessàriament vol suprimir. Per a Pascal, els jesuïtes aspiraven a una societat teocràtica tot i acceptant que Déu ja no era primordial a la vida dels homes, difícilment es pot construir un projecte on la voluntat de poder aparegui menys emmascarada i per tant el nihilisme sigui més palès.