Sceptical Essays

 

    Sceptical Essays és un conjunt de breus assaigs publicats per Bertrand Russell cap a la meitat de la seva vida, aviat farà cent anys. És un llibre certament paradoxal doncs d'una banda, com el títol indica, és una defensa de l'escepticisme com la actitud més purament filosòfica, però simultàniament Russell justifica la publicació des de la seva convicció que seguir l'actitud plantejada al llibre, pot canviar (per bé) la vida humana. És evident però que pròpiament un escèptic o cau en una paradoxa d'aquesta mena o esdevé una figura del tot inconsistent, impossibilitat de trobar una raó per escriure. L'edició que he llegit, la de Routledge del 2008, té un pròleg de John Gray, en el qual contraposa la figura de Russell a la de Joseph Conrad. Russell professava una admiració sincera per l'autor de Lord Jim i mantingué un intercanvi epistolar, en el qual mostraren les seves dissensions polítiques; Russell es definia llavors  com a socialista i Conrad no tenia cap esperança que un règim socialista pogués millorar de cap manera l'existència humana. Per Gray, l'escepticisme autèntic és el del primer, doncs Russell mai no deixa de pensar, i defensa en aquest llibre, que l'acció social pot canviar el món. Aquesta acció social s'ha de fundar en l'exercici de la racionalitat i per tant en la ciència, però Russell no ignorava que la ciència fonamentalment també és una qüestió de fe. Per això, a l'assaig anomenat Is science supertitious? manifesta que és obvi que el problema de Hume és obert, però que ha d'haver una solució racional al problema de Hume (que no era cap problema precisament per Hume, ja què l'escocès no tenia cap pretensió, a diferència de Russell, de defensar la raó).

        De tota la col·lecció d'assaigs el més rellevant des del meu punt de vista és el primer en el que defensa el valor de l'escepticisme idefineix amb precisió la seva posició epistemològica. El punt de partida és que és indesitjable creure en una proposició, quan no hi ha cap fonament per considerar-la veritable. Com que d'aquestes n'hi ha poques cal llavors recolzar-se a les opinions més probables que poden ser determinades seguint aquests tres principis:

1. Si hi acord d'experts podem considerar que l'opinió oposada no és certa

2. Si no hi ha acord, cap opinió pot ser considerada certa pel no expert

3. S'hi ha acord en què no hi ha fonament per una opinió positiva, cal suspendre el judici

        Des d'un punt de vista pràctic l'escepticisme defensat per Russell es pot entendre com un intent de capgirament de la vida ordinària (cosa molt menys modesta que un Descartes que només volia suspendre-la alguna estona) en la què la passió és per regla general proporcional a la manca de raons. Assumeix la convicció humeana de que la vida humana es regeix fonamentalment pel costum, però afirmant que les decisions més importants venen motivades per les creences i aquesta si poden ser conformades per la raó (o un pessimista com Conrad, diria que són les que ens permeten sentir la impotència de la raó).

        La resta dels assaigs desenvolupa aquesta noció més bàsica. En quasi tots ells Russell acaba expressant el seu convenciment de què la raó pot ser educada, a diferència de la virtut o la perspicàcia, tot i que aquesta educació difícilment es pot donar en les condicions del món en el que ell visqué, en el qual es l'objectiu real de les institucions educatives era formar "bones persones", entenent aquestes com one whose opinions and activities are pleasing to the holders of power (això a tot arreu i sempre ha estat així implícitament, cal pensar si el nostre fet diferencial, dir-ho obertament, és fruit de la poca-vergonya o de la inconsciència, en tots dos casos absolutes). La convicció en la raó està acompanyada d'un reconeixement, no de dret però si fàctic, de la irracionalitat de la vida humana. Així el segon assaig capgira en un cert sentit el dilema del somni, considerant que somniar no és una situació excepcional sinó normal doncs fonamentalment mantenim creences produïdes amb l'única finalitat de fer les nostres vides confortables. Tanmateix creu que la contraposició d'aquestes creences naturals pot servir, a poc a poc, per a educar la racionalitat. Allò que certament no em queda clar és perquè caldria renunciar al comfort a canvi de tenir els molt hipotètics beneficis que ens podria donar la racionalitat. Potser no és la menys petita de les contradiccions de Russell, la que hi ha entre les seves inclinacions igualitàries i socialistes (prefereixo abstenir-me del terme "democràtic") amb una tendència irrefrenable a esdevenir guardià en un sentit platònic. En un dels darrers articles Russell diu que hi ha quatre motius pels quals el mon en va ple de certesa irracional:

1. The inherent irrationality and credulity ofmaverage human nature

2. Educació Without an elaborate system of deceit in the elementary schools it would be impossible to preserve the camouflage od democracy El control de l'estat obliga a tots els docents a ser hipòcrites o necis. La persecució és més implacable per motius polítics o econòmic que no pas per religiosos

3. Propaganda; la manera de crear opinió en els llocs anomenats democràtics

4. Pressió econòmica from the standpoint of liberty , it makes no diference to a man whether his only possible employer is the state or a Trust

        La primera raó es determinant. El ser humà normal es caracteritza per una credulitat que li fa ser irracional o, més exactament, falsament racional. No hi ha triomf de la racionalitat, sense una modificació de la majoria de les naturaleses humanes guiades pels que constitueixen excepcions. Tot plegat té, em sembla, un flaire perillós tot i que oposat a les conviccions profundes i decents de Russell. A la conclusió d'aquest mateix assaig, pensament lliure i propaganda oficial, afirma que la millora de la intel·ligència de la humanitat és més factible que la dels seus hàbits morals, em sembla però que sense la segona millora no es pot justificar el treball per la primera.

        En el llibre Russell entra en diàleg d'una banda amb les tradicions de les que prové: el hegelianisme, contra el qual es va formar i el pragmatisme del que se sent molt més proper però desconfia per la seva facilitat de legitimació de la propaganda. Interpreta molt bé la importància del canvi que estava tenint lloc en l'àmbit de la física, raonant per exemple que des dels seus resultats ja no té sentit la noció de substància i per tant la contraposició entre ment i esperit, però s'equivoca entorn de les possibilitats de canvi aportades per la psicologia. Tant el behaviorisme com la psicoanàlisi, un segle després, semblen haver tingut molta menys incidència a la vida humana de la que ell preveia.

        El valor literari de la prosa de Russell és molt alt. L'anglès de l'autor és d'una gran senzillesa i precisió, per tant d'una gran bellesa. És fàcil empatitzar-ne en la seva defensa de la humanitat que ell interpreta com defensa de la racionalitat. Aquesta de vegades és molt clàssica com quan diu que la racionalitat es pot definir com l'habit de recordar els nostres desigs rellevants i no només els que són molt forts en un moment puntual. Aquí em sembla sentir ressonar a Plató i a Spinoza. Estaria d'acord amb ell en que la vida humana troba la seva millor expressió quan es regeix per la voluntat de dubtar. No sóc capaç però de veure en aquesta formula més que una recepta per a la direcció de la vida de caràcter estrictament individual. Em sembla, però que Russell mai no pogués desprendre de l'herència hegeliana imbuïda pels seus professors universitaris de què podiem dirigir la historia, tot i que coneixia tot allò que fa aquesta pretensió utòpica. Jo si em penso com racionalista, penso que l'únic ideal factible no seria una direcció impossible, sinó utilitzar la raó per surfejar sobre la història, sense enganyar-se i ignorar que possiblement sempre vindrà una onada que serà massa gran (com podem aprendre, per exemple, llegint Conrad)