Les Provincianes i el gran Inquisidor

 

La lectura de les Provincianes m'ha portat a la ment el famós paràgraf de Dostoievski en el què Ivan llegeix al seu germà Aliosha, una narració que havia escrit de més jove, intitulada El Gran Inquisidor. He llegit la versió, no pas traducció, catalana de Joan Sales, el qual insisteix a les notes a la poca precisió del relat d'Ivan que sembla fer els jesuïtes responsables de la Inquisició i els confon amb els dominics. En té segurament tota la raó. Tanmateix si potser no amb els jesuïtes reals, dels que com Dostoeievski tampoc en sé gaire, si em resulta clara la semblança amb els jesuïtes descrits a l'obra de Pascal. Un coneixement de les Provincianes era de fet força probable en un rus del XIX, on la gent educada era obertament francòfila culturalment. Dues idees de Pascal en són ben presents. La primera l'assimilació de la doctrina de la infal·libilitat papal en un instrument al servei d'una concepció totalitària. El gran Inquisidor és anticristià perquè entén la figura de Crist com un defensor de la llibertat. Des del seu punt de vista la gran tasca de l'església ha estat històricament la d'esmenar Crist. Per això, per salvar la humanitat del pes d'una llibertat que no podria suportar cal esdevenir directors de consciència. Només així es pot assolir suprimir la llibertat humana, sense que la humanitat se n'adoni. La desconfiança del gran Inquisidor envers els homes que busquen el propi camí espiritual sembla anàloga a la que els pares Jesuïtes, i amb ell l'incipient poder estatal francès, tenia dels solitaris de Port Royal El problema d'aquests figures singulars és que mai no marquen una pauta per la resta de la humanitat. Que l'home estigui fet a la imatge de Déu, tampoc és una afirmació que s'hagi de prendre massa seriosament. La millor pràctica ve normalment de pensar al contrari.. Per això, el gran Inquisidor sap, i aquesta és la segona semblança, que el bon govern de la consciència dels homes no passa tant per prohibir-los pecar sinó per administrar des de l'autoritat aquesta prohibició, atorgar la capacitat per decidir quan és lícit pecar i perdonar-lo si cal. Tasca per la que foren inventats allò que els jesuïtes anomenaven al XVII opinions probables.  I quan pensem en com Pascal relaciona la pràctica dels jesuïtes amb allò que als segles posteriors anomenarem totalitarisme, no causa gens d'estranyesa recordar els lligams entre els jesuïtes i projectes com els d'Escola XXI