Una tarda de diumenge veig Una Giornata Particulare d'Ettore Scola. Una pel·lícula que ja ha esdevingut un clàssic i que a més ha mantingut un lloc a la memòria col·lectiva gràcies a les nombroses adaptacions teatrals que començaren amb la del mateix Ettore Scola. Com és ben sabut, l'obra explica la trobada i el dia compartit per una ama de casa feixista mare de sis fills i un locutor de radio que està passant el seu darrer dia de llibertat abans de de ser deportat a Cerdenya per la seva orientació sexual. Hi són sols a un inmens Bloc d'habitatge social perquè és el 6 de maig de 1938 i tothom és al carrer donant la benvinguda a Hitler de viatge oficial a Roma. Ella l'interromp buscant un ocell que ha fugit de la gàbia quan ell està a punt de suïcidar-se i aquí comença la seva relació. Jo em vaig interessar pel cine quan encara era molt vigent la política d'autors i es suposava que el director era el centre de tot. Em sembla que a hores d'ara hom pensa més en el cinema com un art col·lectiu, però enfront d'un film com aquest és clar que una pel·lícula també pot ser dels seus actors Tant Loren com Mastroianni fan una actuació enlluernadora.Que Mastroianni era un fenomen és prou sabut, de l'alçada de Loren potser no hi ha un memòria tan clara, en part amagat pel fet de la seva bellesa. Això no vol dir que el treball de Scola estigui mancat d'interès. M'agrada molt l'obertura del film amb un documental de l'època que situa perfectament l'espectador. L'exploració que la càmera de Scola fa del Palazzo Frederici, el major complex residencial per a treballadors construït al temps del feixisme, el presenta com una presó pels protagonistes i Scola es mou amb habilitat des del que, en principi, sembla ser una història romàntica a fer un film on es es mostra de manera brillant el concepte patockià de "la solidaritat dels escruixits"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.