The return of Frank James

 

  

La primera escena que va rodar Gene Tierney comparteix escena amb Henry Fonda i Jackie Cooper, el nen que acompanyava a Charlie Chaplin in The Kid

    The return of Frank James fou el primer dels tres western realitzats per Fritz Lang. Fou un encàrrec de Zanuk que ell va haver d'assumir. De fet, era la continuació d'un film Jesse James realitzat per Henry King filmat l'any anterior. Lang assumí l'encàrrec amb gust tot considerant que fer un western equivalia a una feina semblant a la que havia fet a Alemanya quan va rodar els Nibelungs. Era a més el seu primer film en color i recordava amb orgull com havia assolit fer allò que segons els tècnics de l'estudi no es podia fer: primers plans en color. Vuitanta anys després the return of Frank James segueix sent una molt bona pel·lícula i insospitadament actual. Últimament estic llegint una sèrie d'assaigs sobre la relació entre filosofia i western i l'autor Rosmini sosté que hi ha un punt de trencament a la història del gènere quan el referent de les històries ja no és la història de l'oest, sinó la representació d'aquesta història (això començaria evidentment amb el Print the Legend fordià i seguiria amb el cine de Leone). Em sembla que el moment primer d'aquest gir és donà en aquest film de 1940 a la seva escena central, la millor de la pel·lícula, quan Frank James (Henry Fonda) troba els assassins del seu germà en un teatre representant com varen donar mort a Jesse. L'escena acaba quan Bob Ford (John Carradine en el seu registre més fatxenda) reconeix a Frank com a espectador en una llotja i decideix fugir corrent de l'escenari. També és remarcable el paper de la protagonista femenina (Gene Tierney en el seu primer treball cinematogràfic) que fa un paper tant inesperat com el d'una dona periodista (de fet en el western clàssic els periodistes ja són personatges prou exòtics). Ella en un cert moment esdevé la consciència moral de Frank James però el film no planteja una relació romàntica entre tots dos i la pel·lícula acaba amb un comiat tant cast i amistós com el del mateix Fonda amb Clementine a la posterior My Darling Clementine. Sembla que la tweenty va tenir por a una demanda de la vídua de Frank James, encara viva quan es va rodar el film, (el qual de totes maneres no té cap connexiò amb el que realment va passar. Frank no es va intentar venjar mai i va sobreviure els dos assassins del seu germà) però estic segur que Lang ho va agrair després del disgust que li va causar la MGM, en concret el seu productor J. L. Manckiewicz, quan va imposar una final romàntic a Fury que no tenia gaire sentit. La pel·lícula té molts diàlegs divertits i enginyosos però no els necessita gens perquè la capacitat de Lang de narrar la història purament amb imatges ha estat a l'abast de mols pocs escollits (tots ells, s'ha de dir, provinents del cinema mut). Com l'anterior el film té una clara carrega ideològica que a hores d'ara pot sorprendre però que de fet no era incoherent en l'America dels quaranta perquè els James són presentats com herois de la noble causa sudista però al mateix temps com precursors del rooseveltià New Deal en lluita contra els monopolis. Una altra versió del film amb una descripció més acurada de l'acció i menys disquisició teòrica, la podeu trobar aquí.