Acampada

 Acampada és un espectacle de Pont Flotant que es pot veure aquest dies a la sala Tallers  del TNC. El seus autors parlen d'artefacte escènic perquè pròpiament en el sentit habitual del terme no és una obra doncs la trama es mínima. 6 persones, entre les que pot haver relacions de conegudes i amigues, fan una acampada de cap de setmana a la serra madrilenya. L'obra reflecteix aquesta convivència on sorgeixen els problemes típics de dormir en un tenda i de caminar per la muntanya. El grup és molt divers. Dos d'ells, Benito i Alberto, presenten discapacitats psíquiques, una de la noies Mònica és d'estatura reduïda i camina amb crosses Aquests tres parlen en castellà. El lideratge del grup és assumit per Jesús i Àlex, els quals parlen en valencià i tenen perfils de personalitat mes aviat oposats, despreocupat el primer i maniàtic del control, el segon. El grup el tanca Itziar que no presenta cap senyal de discapacitat i que només utilitza l'euskera per a expressar-se. Comparteix l'escena una interpretat de llenguatge de signes que tradueix al públic sord els diàlegs dels actors. Es van localitzar entre els espectadors quatre persones invidents i es demanà a la gent del públic que tenien al seu costat a que els fessin la descripció. Una d'aquestes persones es comprovà al final que també era part de la companyia.

Estem doncs en un espectacle sobre la inclusió, en primer lloc, i en segon lloc en una reivindicació de la capacitat dels humans per entendre més enllà de totes les nostres peculiaritats i limitacions (l'experiència general del darrer segle i dels últims vint anys a Catalunya em fan pensar que la identitat ètnica és de fet també una limitació, tot i que això no es reflecteix a la interacció entre els excursionistes). Més enllà de les bones intencions l'espectacle és molt àgil i manté constantment l'interès dels espectadors. L'ús dels instruments escènics és intel·ligent i el treball dels actors molt reeixit. Jo em vaig sentir molt bé i satisfet d'haver-hi anat per un motiu personal. Com a professor de l'ensenyament públic el terme "inclusió" em resulta sospitós, doncs allò que per a mi designa primordialment és un altre intent de retallar les obligacions de l'estat, donar ajut específic a qui el necessita, amb xerrameca pseudoprogressista i moralina hipòcrita. En definitiva els amics de pont Flotant m'ajudaren a recordar la veritat més bàsica, ignorada però a llocs com Via Augusta 202-226: hi ha una distinció entre el noble i el baix. Els de Pont Flotant són nobles, la nostres autoritats educatives són baixes.