The prisoner of Shark Island

 

The prisoner of Shark Island és la primera pel·lícula que va fer John Ford per la Tweenty Century Fox, l'estudi amb el que estigué lligat més temps. Era el 1936. La dècada dels trenta és la més prolífica de l'obra de Ford, però també la menys distingida, perquè treballava contínuament i encara no tenia clar que volia dir ser John Ford. La pel·lícula explica la història del doctor Samuel Mudd, l'home que va guarir la cama fracturada de l'assassí de Lincoln i fou després condemnat a cadena perpetua, essent enviat al sud de Florida, a la illa anomenada al títol. Fou alliberat després dels serveis prestats a la comunitat penitenciaria quan una epidèmia de febre groga castigà la illa. El Dr. Mudd de la pel·lícula és un convençut sudista, propietari d'esclaus a més, però també un home que pensa que Lincoln era l'única esperança d'un tractament just pel sud. La pel·lícula està d'acord amb aquest punt de vista i per això a la primera escena veiem una celebració del final de la guerra davant de la casa Blanca on Lincoln refusà fer cap discurs però demana a la banda que toqui Dixie. La pel·lícula no planteja cap dubte sobre la innocència del doctor, cosa que potser no era tan clara. Sí que és cert que mai no hi hagué una investigació seriosa i que el judici real fou una completa farsa tal i com es presenta al film. Tot i que la part final és molt accelerada i poc convincent, el film té moltes coses valuoses que justifiquen la seva visió: per exemple, comprovar com Ford havia assimilat la manera de fer de l'expressionisme alemany plenament i millor que cap altre director americà (exceptuem, és clar, els que esdevingueren americans però eren originàriament alemanys). És també la primera vegada que treballà amb John Carradine, que es llueix fent el paper del sergent sàdic que s'esforça en fer patir a Mudd. Hom pot pensar que aquest film és possiblement el punt de partida de la reflexió sobre la historia americana, o més concretament de la delimitació de la frontera entre el mite i la història, que per a molts és el moll d'ós de l'obra fordiana. Tanmateix si m'hagués de quedar amb una cosa seria amb el pla final La pel·lícula acaba amb el retorn del doctor a la llar familiar. Li acompanya Buck, el seu antic esclau, que havia deixat la seva llar i s'havia enrolat amb els Ianquis per donar-li suport. Ford deixa a la família blanca i la càmera segueix Ben i acaba amb el retrobament als seus dotze fills, una manera elegant i sòbria amb la que Ford deixava clar de quin costat estava.