El 47

 

        Veig el 47 el film de Marcel Barrena sobre l'episodi verídic protagonitzat per Manolo Vital el 1978 quan va segrestar un autobús de la ruta 47 (plaça Catalunya- Guineueta) per demostrat que era possible l'arribada del transport públic a Torre Baró. La pel·lícula és prou eficaç i compta amb dos grans arguments a favor, uns protagonistes que són del millor que tenim al país i una recreació de la Barcelona del 78, que em va semblar reeixida i coincident amb els meus records. Els actors són Eduard Fernández, al que no cal descobrir a hores d'ara, i Clara Segura molt més acreditada pel seu treball teatral, però que aquí és perfecta fent el paper de l'esposa de Vital, una antiga monja que penja els hàbits per casar-se. Amb aquestes dues figures és difícil fer-se un forat, però em va agradar molt el treball de la jove Zoe Benofonte, la filla de la parella protagonista que en un cert sentit és el personatge més important de la trama i la protagonista d'un final catàrtic i necessari, que feu plorar alguns dels espectadors a la sala.

        El film suscita doncs respostes emocionals. No sempre positives però, com es palesava a l'article del meu germà on es recollia la reacció expressada a l'antic twiter del fracassat restaurador Albà. Veient el film entenc perfectament la seva reacció. Un dels dogmes del nacionalisme més fanàtic i passat de voltes és que la immigració dels cinquanta i els seixanta fou un pla dirigit pel franquisme per ofegar la personalitat nacional catalana. Evidentment és una creença indefensable des d'un punt de vista històric seriós, però parlem de gents capaç d'acceptar que Cervantes era català o que Catalunya ha estat una colònia. Veient el film és clar que sí la gent com Vital va venir amb la intenció de ser colons opressors va fer una tria molt rara i que el poder real, de la seva banda ben bé no estava.

    La primera escena del film s'esdevé el 1958 i comprovem que Vital no entén res de català. Més endavant Fernández fa expressar-se el seu personatge amb un idiolecte barreja de català i espanyol parlat a la manera d'Extremadura. En un cert moment confessa al personatge d'Ernest Maragall (que efectivament coneixia Vital) que ha aprés català per amor i potser seria un consell que cal retenir quan l'índex d'ús de la llengua estan baixant de manera alarmant. Si més no, en aquell moment més enllà de la figura concreta d'en Vital això va funcionar. Ara mateix, el supremacisme no sembla estar-ho fent. Veient el film recordava una conversa a Londres amb figures prestigioses del món mediàtic català, que no identificaré, on es parlava de la necessitat de fer el relat de la immigració a Catalunya. Aquí hi és un que segurament no els agradaria, perquè no hi ha gaire Arcàdia, ni gaire "terra d'acollida". No hi ha sentiment d'acollida positiu des d'un sentiment supremacista, per això, em va interessar molt el personatge de la filla, la Juana, la noia avergonyida de viure a Torre Baró, una figura en el fons representativa no només de com s'han viscut els conflictes del país, sinó del més general que es dóna entre gernacions diferents quan la més jove ha avançat la més gran acadèmicament, cosa que no necessàriament vol dir culturalment.