À plein soleil

 

    Veig À pleine Soleil. Em sembla una estranya obra mestra. Dic estranya perquè res a la carrera del seu realitzador, Rene Clement, sembla tenir aquesta dimensió i qualitat. Â pleine soleil és dels trhrillers més efectius de la història. El meu amic RVT es queixava de jove del soroll de fons que no s'acabava mai i impedia gaudir de les pel·lícules franceses. Es referia al diàleg. Possiblement pensava en Rohmer, tanmateix això podria valdre pels pitjors moments de Truffaut, Godard o Renoir. Paradoxalment, però, França, que no excel·lí com els seus veïns a l'època del cine mut, ha tingut després cineastes amb una capacitat visual que feia redundant el diàleg. Evidentment Bresson i Tati, però també una obra mestra com le Trou. El film de Rene Clement podria pertànyer a aquest grup. Durant una molt bona part del metratge veiem el personatge de Ripley, Alain Delon, sol a l'escena planificant i executant els seus plans. Lluny de ser escenes per omplir són la part més substancial i apassionant del film.

    Clement tenia molts trumfos a la mà per fer el film. Primer la base literària de la novel·la de Highsmith, the talented Mr. Ripley. Highsmith sembla que gaudí del film, de la interpretació de Delon especialment, i es mostra decebuda amb el final, oposat al del seu llibre. Certament, suposo que en aquells moment canviar el final era l'única possibilitat de fer el film. Delon és un altre. Aquell paper el convertí en una estrella i el seu Ripley és fascinadorament atractiu. Tornant al que dèiem abans i com després mostra Melville, Delon no és que no hagués de parlar però excel·lia si no havia de parlar massa. Un tercer trumfo era la música de Nino Rota, menys lírica que altres vegades, la història no vol gaire lirisme, però perfectament ajustada. A hores d'ara un interès addicional es veure la costa meridional italiana quan no existia el turisme massiu i tot era domini exclusiu dels "happy few"

    Clement no fou, no podia ser, fidel a l'original. El final fet per que Ripley pagui la seva culpa depèn d'un error tan inconsistent amb el que hem vist del personatge, que sembla com si el seu creador hagués tingut clar que calia mostrar la maquina de fer aparèixer el Deu. En tot cas, el final del film em resulta torbador emocionalment, perquè em feu néixer un sentiment d'aflicció que només pot provenir del fet que l'espectador, en aquest cas jo, acaba identificant-se amb Ripley malgrat que sigui un assassí. Suposo que aquesta identificació té a veure amb que Ripley-Delon és físicament hermós, molt més que els altres, intel·ligent i enginyós, molt més que els altres, i està absolutament mancat de valors, com tots els altres. També perquè Ripley a l'execució dels dos crims se n'aprofita de la (falsa) consciència d'invulnerabilitat, per la seva superioritat social, de les seves víctimes, cosa que sempre ens dóna un cert plaer als que no som d'aquests