Los libros de Jacob

 

    He estat llegint aquest darrer mes Los Libros de Jacob de Olga Tokarzcuk la premi Nobel polonesa que vaig començar a conèixer l'any passat gràcies al treball de McBurney i Complicite (ja fa uns anys que havia guanyat el Nobel, però jo no m'afanyo gaire a buscar els llibres del guanyador). Malgrat que el títol faci esment a la noció d'invenció, el protagonista del llibre és un personatge real, tot i la seva inversemblança, La descripció de la Wipkipedia, aquí, ens dóna les notícies bàsiques i podria servir com a resum de la novel·la. Abreujant molt Frank fou un heretge jueu en la línia de l'antitalmudisme, és a dir els que creien que calia passar a una religió sense normatives. Com a mesura tàctica de i de protecció és va convertir primer a l'Islam, cosa que li valgué la ciutadania turca i llibertat d'operació, i després al catolicisme. Ates que el seu moment d'acció més important coincideix amb el desmembrament de Polònia, ell va tenir el propòsit d'establir un estat per als seguidor de la seva secta, cosa que el pot convertir, com han dit algunes crítiques, es un protosionista.

    El llibre ha rebut nombrosos elogis i algun comentari entusiasta l'ha comparat amb Guerra i Pau, cosa que em sembla un bon punt de partida, especialment per parlar de la meva experiència subjectiva de lectura, que és del que aquí es tracta. Al costat d'aquest llibre, Guerra i Pau em sembla relativament simple. El text de la polonesa té bastants més personatges i cobreix un arc de temps molt més ampli i tampoc no ajuda gens el fet que cap a la meitat del llibre la major part dels personatges canviin el seu nom (quan els seguidors de Frank fan palesa la seva conversió al catolicisme mitjançant el baptisme). També és molt més complex el substrat ideològic del llibre en el qual ocupa un lloc preeminent la càbala, el zohar i el misticisme jueu confrontat al catolicisme tradicional, la maçoneria i els nous ideals il·lustrats.. És doncs un error prendre aquest llibre per passar l'estona, com jo he fet. No és pas per tenir-lo a la tauleta de nit i més o menys ràpidament, si s'escau, tinc ganes de reprendre una lectura més serena (el meu fons optimista és aquest, pensar que algun cop tindré serenitat)

    L'estructura narrativa del llibre complementa el relat de la narradora, jugant a ser omniscient perquè s'inventa allò que no sap, amb altres dues fonts: el punt de vista de l'avia de Jacob, que per no molestar no es mor quan li toca i acaba cristal·litzant, cosa que li permet adoptar un punt de vista sub specie eternitatis i el de Nachman un dels primers seguidors de Jacob i el que li fa d'evangelista (no autoritzat per Jacob, que no vol posar per escrit el seu ensenyament). Nachman és un estudiós de la Cabala i un seguidor de Shabtai Zivi, el primer dels tres rabins que es declararen messies. Com a bon interpret de les escriptures, Nachman troba sempre als textos precedents la manera de justificar tant els seus èxits com el que és més important, els seus fracassos. El llibre té molts moments d'humor i molts estan relacionats amb aquesta figura. També moltes reflexions ben lúcides sobre la condició humana, que en aquesta lectura futura provaré de retenir millor. A diferència de Guerra i Pau el resultat apel·la molt menys a les emocions, sempre tendim a veure els personatges des de fora, cosa coherent amb les eleccions narratives, i no tenim gaire accés el seu món interior. Això és del tot clar a la figura central, de la qual podem saber que fa però mai que pensa. No és però una regla del tot general , en són excepcions el personatge de Nachman o el metge Rabin que prendrà l'opció del materialisme propi de la il·lustració. En un lloc entre mig es troben les figures femenines, en general més atractives que les masculines i amb les que si es dóna una possibilitat d'empatitzar encara que tampoc accedim als seus pensaments. Això s'esdevé en el cas de la parella del metge, Gitla, i sobretot en Ewa Frank, la filla de Jacob que esdevé amant de l'emperador de Àustria i continua fent de cap de la cort del seu pare, després de la seva mort.

    En definitiva, a la llarga portada el llibre enuncia 4 propòsits dirigits a quatre menes de públics. Del segon no puc dir gaire perquè jo no sóc polonès. Sembla que als polonesos més rancis el llibre no els agrada, potser perquè algun abanderat del antisemitisme provenia del Frankisme, és a dir, d'una mena de judaisme, Docte només ho soc oficialment però no pas realment, però crec que si hi ha saviesa al llibre. Com molta altra gent sovint sóc dels que quan parlem d'Europa, ens referim a un territori que no abasta molt més enllà del que havia estat l'imperi romà. El llibre de Tokarzcuk és una bona eina per posar remei a aquesta greu ignorància. Finalment, em sembla que l'últim propòsit esmentat, donar entreteniment als melancòlics, es compleix amb escreix.