La colección

 

    Al teatre Romea s'estrena La Colección de Juan Mayorga. L'escena explica la història d'una parella d'edat molt avançada i sense fills Hèctor i Berna, interpretats per José Sacristán i Ana Marzoa, posseïdors d'una col·lecció presumptament d'un valor extraordinari. Enfrontats al problema de la seva transmissió convoquen a una jove, experta col·leccionista (Zaira Montes) per veure si es pot fer càrrec. Hi ha també un quart personatge (Carlos Jiménez) en principi una mena d'ajudant i home de confiança de la parella. Mai no sabem exactament el caràcter de la col·lecció, tot i que en principi són objectes als quals se'ls pot atribuir un valor artístic. El punt de partida desencadenant del conflicte és la tensió entre la jove, que pensa que pot resoldre el treball en una nit, i el matrimoni que vol retenir-la un temps indefinit. La jove però ha mirat de saber allò al que s'ha d'enfrontar, tot i que les informacions sobre la col·lecció són incertes i contradictòries i envia a l'ajudant a fer una gestió a Guimaraes, clau per entendre que és la col·lecció.

    L'obra de Mayorga és fonamentalment una reflexió metafísica. Tal i com jo l'entenia la qüestió clau és la confrontació entre la nostra existència i el ser de les coses, dues realitats en tensió, perquè les coses no estan sotmeses al temps com ho estem nosaltres, al capdavall no gaire més que un temps que s'esvaeix. La col·lecció es planteja així com una possible revenja, perquè la col·lecció permet al col·leccionista disposar del sentit de les coses. L'acció de col·leccionar determina el seu valor, i les redefineix completament. El problema és però si aquesta determinació és transmissible i que voldria dir fer aquesta transmissió. Aquesta és la qüestió bàsica que l'obra dóna elements per decidir, deixant però la qüestió oberta, perquè la col·lecció és diferent per a cada espectador. També apareixen altres temes com el sentit de la vida en parella, que pels protagonistes depèn d'haver construït una cosa que va més enllà de la seva pròpia existència.

    Les crítiques han estat generoses amb la representació, però la veritat és que jo em vaig quedar una mica fred. L'escenografia és del tot escaient, però de fet per una obra d'aquesta mena tampoc cal gaire més que fer cas al vell Descartes i adbucere mens ad sensibus. Els actors i especialment Sacristán, que òbviament pertany a una categoria especial i superior, demostren amb escreix el seu domini de l'ofici, però l'abstracció no casa bé amb la capacitat de commoure, No sé si el culpable de la meva fredor és finalment Descartes del que he assumit plenament el convenciment de què una cosa és la reflexió metafísica i d'altra la vida i per això em costa veure sers reals en personatges que divaguen metafísicament.