11-S : Res a celebrar ( una rememoració i un desahogo de mi corazón ....)

 

    L'onze de setembre de 1977 jo vaig fer doblet. Al matí vaig ser al fossar de les moreres i a la tarda al passeig de Gràcia. Si hagués de descriure amb un mot el sentiment d'aquell dia seria, sense dubte, el d'il·lusió. En aquell moment la meva ideologia era ben confusa. Em podia identificar amb el que m'agradava i el que m'agradava podia ser l'anarquisme, el socialisme, l'independentisme. Tampoc era gaire problema, perquè sobre el paper tot s'aguanta i als quinze anys, com a molt, hom ha vist alguns papers. No era doncs una cosa greu. Més greu em sembla que molt bona part del país sembla que sha quedat per sempre en aquesta fase.

        47 anys després un dia com avui el meu sentiment és de decepció i de desfeta. Desfeta personal perquè, com també ser del Barca, el sentiment catalanista era una manera de mantenir viu el nen que tinc dins i, tot i haver estat educat més tard en la bondat dels infanticidis, també em sembla que aquí cal una certa moderació. La moderació en aquest cas havia estat intentar mantenir durant moltes dècades la idea de què es podia ser catalanista sense ser nacionalista´, cosa que individualment volia dir conciliar el meu intel·lecte amb la meva sentimentalitat, no pas la part de la meva anima de la que estic més orgullós, però de la que no puc negar l'existència. Des de fa molt anys els fets han posat en clar que aquesta pretensió era una il·lusió del tot inconsistent.

        Un catalanisme no nacionalista sobre el paper era una possibilitat que harmonitzava amb el postmodernisme en el que em vaig formar. Acceptar que no hi han fets, només interpretacions pot fer legítim qualsevol relat històric. i si no soluciona cap problema et permet surfejar sobre ells amb bona conciència. El problema és que pel nacionalisme sí que hi ha fets que a més no són interpretables. La noció clau però no és que sigui un fet interpretable sinó que, en els termes en què es adoptat com objecte de creença, és essencialment una ficció, parlo de la noció cde nació catalana i en general de la de nació (això no nega que una ficció sigui una certa mena de realitat). El fons de la meva aversió cap al nacionalisme té una arrel profunda vinculada amb la meva formació universitària. Si hi ha un període de la història del pensament que no pugui suportar és el romanticisme, del qual no m'agrada res i possiblement el nacionalisme fou el seu pitjor invent (cosa palesa en el fet que molts nacionalistes acabin les discussions amb l'observació de que el seu interlocutor està mancat d'un sentiment que sembla obligat de tenir) i de segur el més letal històricament. A aquesta hostilitat com a punt de partida se n'ha afegit dues tendències que em neguitegen especialment: el menyspreu per la veritat històrica i la pseudo-naturalització de la vida política i moral. El punt més insuportable però és la palesa hispanofòbia desenvolupada als darrers anys. Una tendència absurda per qualsevol que miri amb una certa atenció la composició demogràfica de Catalunya, al fet que el país real ha estat fet bàsicament per espanyols, el treball dels quals era prou per considerar-se i generalment voler ser catalans. Tot i que la noció d'autoodi té un gran paper com a insult als foros independentistes, mirat el que de fet som i el que en bona part de les nostres èpoques hem volgut ser, no s'aplica a res millor que a la hispanòfoba. (per cert, tinc clar que la catalanofobia existeix, indubtablement, que és poderosa dins de l'estat, però no ha estat majoritària a la resta de l'estat, cosa que evidentment pot canviar)

        Equivocat potser, el que jo vivia fa tants anys era la idea de fer un catalanisme no etnicista. El meu sentiment és que el procés ha acabat amb aquesta possibilitat. La decepció però és en gran part causada pel fracàs de la Generalitat com a entitat administrativa i de de govern que tot aquest temps he viscut de prop. Una bona gestió hauria estat, en el moment àlgid de plantejar la independència, un argument gairebé guanyador. En canvi a les eleccions pretesament plebiscitàries una de les majors obsessions de l'aspirant a president de la Catalunya independent era amagar la seva tasca com president de la Generalitat. Un motiu interessant de reflexió, que jo no faré perquè m'interessen més altres coses, però que algun sociòleg podria fer, és perquè ha estat així? La meva hipòtesi, fruit d'una experiència individual però potser generalitzable, és que la funció bàsica de la Generalitat ha estat donar una sortida a les restes del que havia estat la burgesia industrial, enriquida amb el franquisme però incapaç de mantenir la seva activitat en un context econòmic, polític i social més complex. Els industrials es convertiren en rendistes, però el dia és llarg i potser no dóna per tota una vida d'oci, amb o sense dignitat. Afortunadament pel ell es crearen molt alts càrrecs, De fet cap administració té tants alts càrrecs. Pujol no creia als funcionaris, però sí als alts càrrecs (cal dir que ni més ni menys que el PSC o després ERC). Aviat en podrem tenir molt més, per cert, quan traspassin Rodalies.