la sala del mar i la boira
Lo sceicco bianco
El rinoceront
Però més enllà de les notables restes romanes, Rimini és la ciutat de Fellini i la seva memòria és, de fet, l’atractiu més gran de la ciutat. Tota la seva obra i en especial la pel·lícula que tenia com a protagonista la pròpia ciutat, Amarcord. Jo estava allotjat en un B&B del centre. El meu hoste era el signore Roberto, un arquitecte jubilat que em va dir que el film reflectia perfectament la ment dels habitants de Rimini. Potser té raó o potser és a l’inrevés, però l’orgull dels naturals de la ciutat és legítim. El senyor Roberto em parlà també dels altres llocs notables de la ciutat, de fet fou ell qui m'insistí a visitar el domus quirúrgic i em recordava per la seva manera de parlar, l’erudit local que és el, fracassat, narrador d’Amarcord. A la tarda vaig voler anar a la marina, on es troba, al començament del Lungomare, el grand Hotel, una baluerna impressionat que va sortir sovint als films de Fellini. Una sala està dedicada a la seva memòria i un altre a la de Tonino Guerra, el guionista i col·laborador de Fellini. En el barri tots els films de Fellini tenen un carrer dedicat. Més que el Grand Hotel, però jo volia veure el mar des de Rimini. El mar és un escenari essencial de gairebé tots els films de Fellini com al final de la Strada o de la Dolce Vita. No va ser però fàcil. Com quasi totes les platges italianes no hi ha gairebé zona lliure, tot eren banys privats ja tancats atesa l’hora i l’estació. D’altra banda la mar és molt lluny del lungomare doncs el sorral és immens. La nit queia i em vaig quedar amb aquesta petita decepció.
L’endemà vaig veure els dos llocs principals de record a Fellini. El museu que porta el seu nom és al Castel Sismondo una antica fortalesa del segle XV. El museu té tres plantes i les més potents sentimentalment són les de la planta baixa. La primera està dedicada a la seva esposa, l’extraordinària Giuletta Massina amb dos plafons que projecten imatges de l’actriu i al fons el motocarro en el que viatjava amb el malparit de Zampano a la Strada. La sala següent està dedicada a la dolly, un instrument del que treguè molt partit, i al seu alter ego Marcello Mastroianni amb filmacions i imatges del icònic actor, que recorden el seu caràcter d'ídol internacional. La sala següent està dedicada als motius del mar i la boira. Unes pantalles creen la il·lusió d’estar perdut en mig de la boira com estava l’avi d’Amarcord, també es veuen altres escenes boiroses com les de Il Casanova, mentre que en un altra part de l’habitació pantalles alternen la projecció de l’espigó de Rimini amb escenes tan inoblidables com l’aparició d’aquest espigó a I Vitelloni, el final de la Dolce Vita o l’escena del transatlàntic d’Amarcord. També hi és dins de l’habitació el mar, en concret, la recreació artificial i artificiosa feta per e la nave va. La sala següent està dedicada íntegrament a una escena: la de la Fontana de Trevi a la Dolce Vita.
El segon pis té una sala dedicada al vestuari. Es poden veure alguns dels emprats a Il Casanova i una recreació d’allò mostrat a l’extraordinària escena de la desfilada de modes al final de Roma. A la sala següent es poden veure els anuncis rodats per Fellini. En el cicle dedicar a publicitar la Banca di Roma, hi ha la presència de Fernando Rey, llavors molt popular internacionalment. Finalment una reconstrucció de la biblioteca de Fellini defineix un àrea de descans.
A la darrera planta hi ha il·lustració i diverses presentacions del llibre on Fellini va anotar els seus somnis, per indicació del seu psicoanalista, durant més de trenta anys. L’habitació de la música exhibeix les partitures dels seus films amb les anotacions cal·lígrafes del seu autor, Nino Rota. Una habitació amb quatre confessionaris és l’escenari des del que podem escoltar i veure els testimonis dels seus col·laboradors i deixaven clar que Fellini era un geni, però també un partidari del treball en equip. Finalment hi ha una sala dedicada als gronxadors, un altre element fonamental als treballs de Fellini, tot i que el més gran es troba fora a l’entrada rememorant l’aparició d’Alberto Sordi a lo Sceicco Bianco.
Fora del castell hi ha dos espais pensats per Tonino Guerra un bosc de noms, en el qual són registrats els noms dels seus amics, personatges claus a la història del cinema i un espai a la plaça Malatesta on al terra una pista de circ daurada i il·luminada recorda el final de Otto e mezzo. Aquests espais omplen el camí entre l’espai i el cine Fulgor, el lloc on el jove protagonista d’Amarcord intentà un apropament a la Gradisca. El cine ha estat restaurat i a més de cine té un espai d’exposició, amb sales més interactives, facilitats pels estudiosos de Fellini i lloc per a exposicions temporals. La setmana passada estava dedicada a dibuixos de Fellini, el qual comença la seva carrera com a dibuixant de còmic. Una sèrie de 40 dibuixos on senyors dialoguen amb el seu alter ego, el seu penis, que pren formes diferents cada cop. No hi era però de fet fou un dibuix d’aquesta mena el que Fellini li mostrà a Marcello quan aquest li demana fer una ullada al guió de la Dolce Vita. A la sortida del cine hi és el rinoceront que apareixia al final de e la nave va, que ara és el referent principal del Museu entès com el conjunt de tots aquests espais.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.